Palemó Anglès. In memoriam.

Vengo, ahora mismo, del funeral de una persona muy apreciada, un notable vecino de Ocata, Palemó Anglès. Por deseo expreso de Maria, su viuda, he releído en la iglesia de San pedro una parte del texto que leí en un homenaje que le rindió el pueblo hace algunos meses. He respetado las formas verbales y he modificado, por razones obvias el final.

(...)

... hem de començar reconeixent en Palemó un tarannà, una manera d’ésser que és un model per a tots nosaltres. Aquesta, en el sentit etimològic del terme, hauria de ser una litúrgia republicana, doncs aquí la comunitat cívica del Masnou presenta a un dels seus ciutadans com exemple i, per tant, entén que la seva obra no solament es digna de lloança, sinó que és digna de ser tinguda com a referent per a la nostra emulació diligent.

Aquell per a qui el present és l’únic present, no sap res de l’època que l’ha tocat viure. I, “a contrario”, per a entendre l’època que ens ha tocat viure, hem de comprendre que cada objecte que ens envolta té la seva pròpia història. El missatge que ens transmet en Palemó és, sobre tot, una invitació a escoltar el remor suau de la història, que com el vent a les veles, dona sentit al que d’una altra manera seria inert. El seu missatge és, doncs, una invitació a respectar la singularitat del quotidià, a resistir la temptació d’imposar-li la nostra ignorant prepotència. Atureu-vos una mica al seu costat quan el veieu caminar pel Masnou i deixeu, si us plau, que us parli dels núvols, de l’airet, de les aus que volen en emigració... i, sobre tot, del mar. Jo, que sóc de terra endins no he començat a intuir que cosa és el mar per a la gent de marina fins que no vaig contagiar-me de l’entusiasme de Palemó. I ja se sap que l’entusiasme és l’exaltació de l’ànima davant les coses que considera magnífiques.

Palemó no està interessat per les coses en la seva estricta materialitat, sinó, ho repeteixo, en la seva espiritualitat, en la seva volada. Aquest home té quelcom de panteista o, pot ser millor, de franciscà. No es gens difícil imaginar-lo agermanat amb el garbí, aquest airet que s’alça a l’albor, o amb la remor de les onades. Ho sap tot sobre El Masnou. I tot ho sap amb discreció. Generós per tarannà, no té cap interès per les quincalleries de la fama. Però posa tota la seva voluntat en preservar la transmissió del passat masnouí. Al meu parer, no és menys important per una comunitat preservar la transmissió que asfaltar carrers o fer jardins.

No voldria, però, donar la sensació de que en aquest home l’entusiasme no deixa espai vital per a la meticulositat. N’hi ha prou en veure la seva minuciositat en el seu treball en el Museu per adonar-se’n de la seva professionalitat. Però fins i tot en la meticulositat hi ha alguna cosa semblant a una melangia en la seva mirada, un xic somniadora.

El que fa gran un poble no és el nombre o qualitat dels seus vestigis històrics o els cabals dipositats als seus bancs, sinó la presència de veïns als seus carrer que siguin un exemple de conducta pels demés. Evidentment no és fàcil estar a la teva alçada, Palemó. Ets la única persona que conec de la qual tothom parla bé. I guanyar-se una estima col·lectiva semblant només està a l’abast de les persones de gran vàlua. Per aquest motiu ja tindries prou merescut aquest homenatge que, com tot homenatge autèntic no és cap altra cosa que una promesa de fidelitat que tots nosaltres et fem. Com vol la dita, “no va tort qui als millors dels seus s’ assembla”.

Maria Aurèlia Capmany em va contar l’anècdota d’un català de terra endins que no va poder veure el mar fins que va ser molt gran. En descobrir la immensitat blava de la Mediterrània que semblava replegar-se sobre si mateixa a l’horitzó per retornar, sense solució de continuïtat, com blau celeste, es va ficar dins l’aigua agafant-la amb les mans mentre cridava entusiasmat als seus familiars: “Com és que ningú no m’havia dit mai que el cel es pot tocar amb les mans?”

Descansa en Pau, Palemó. No arribes a cap casa estranya. Tu ja has conegut el cel. L’has tocat sovint amb les teves mans.