Buscar este blog

martes, 11 de septiembre de 2007

11 de setembre, al capaltard.

A Súbal, ciutadà melancòlic
i a Jordi Valls, poeta alienant.

He dejado pasar el día. Ahora que la brisa marina recorre mansamente la placidez de Ocata, me siento finalmente con fuerzas para escribir del 11 de septiembre. No he hecho otra cosa en los últimos post que buscar excusas para eludir esta fecha, tan tremenda. Por la radio hablaban esta mañana de Chile y Allende; por la tele, a las tres, de Nueva York; y de espaldas a los múltiples actos institucionales, las calles de Ocata lucían menos banderas catalanas que otros años, o eso me ha parecido. En Cataluña se vive este día de manera semejante a como los cristianos viven la Semana Santa: algunos hurgándose en las cinco llagas, esperan la madrugada del domingo de resurrección; otros, simplemente, se van a la playa, que un día de fiesta, es un día de fiesta. Así son las cosas y alguna razón tendrán para ser de esta manera.

En cuanto a mi, me voy a limitar a transcribir un poema ajeno que está en un libro mío que yo nunca escribí. El libro –un libro de poemas- se titula “Esbós del vol de l’àliga” y lleva en la portada mi nombre. Pero éste, este ejemplar en concreto que ahora tengo en las manos, yo no lo escribí. Yo escribí, ciertamente, un libro con este título que hasta ganó un “Premi de poesia”, pero no es éste. Éste, por un error de edición que me parece una señal del cielo, tiene la portada de mi libro, pero su contenido recoge un poemario de Jordi Valls titulado “Natura morta”, que mereció el “XXIIIè Premi de Poesia Vila de Martorell 1998. Este cruce de improbabilidades me hace un autor enajenado en su libro. Pero en esta enajenación me encuentro, y me encuentro a gusto. Porque a mi me gusta este país neurótico y playero que es Cataluña, quiero conmemorar este día con una poesía de Jordi Valls que está en el libro mío que yo no he escrito.

Sistema

Badallo més que les ostres, però a mi ja m’està bé,
si això significa tenir una pau cíclica, enamorada
dels violins quotidians i els seus ritmes harmònics. Sóc
una ostra que compleix amb l’alegria dels deutes
diaris, només que arrenco els ulls a la terra, de tant
llaurar-la, però això tampoc no té una gran importància.
Crec que és patètic aquest agraïment panxut i pla, i que
va en detriment del foc. Sols de pensar-hi ploro diòptries
de cel·luloide, però no em redolen llàgrimes, sinó seqüències
mig esborrades, una serralada de dubtes que desmotiva
i torno a badallar, amb el cor embolicat amb paper
de plata. Cada matí prenc el mateix cafè al bar de les ostres.

6 comentarios:

  1. A las 12:02 lo he comprobado. Si fuera usted hijo mío le daría un buen estirón de orejas.

    ResponderEliminar
  2. Senyor Luri, moltes gràcies per brindar-me aquest post. La poesia que transcriu és molt bella, exacta, fins i tot.

    Sembla que ja han despenjat l'escut de felip V. Demà despenjaran les senyeres dels balcons.

    Sembla que avui ja és dimecres. Uff.

    Salut!

    ResponderEliminar
  3. Professor Luri,
    Soc una ex-alumne seva de la Universitat Internacional de Catalunya. Aquella maravella de classe de llatí on vam aprendre més coses sobre filosofia que altre cosa.... D'allò ja fa 9 anys em sembla... o potser 10. En qualsevol cas només volia agrair-li les hores d'aprenentatge que ara tinc ocasió de mantenir gràcies al seu blog. Una abraçada,
    Laura

    ResponderEliminar
  4. Laura: ¡Quina sorpresa més agradable!
    Evidentment em crec cadascuna de les teves paraules. Qui sóc jo per a contradir a gent assenyada?
    M'alegra molt, sincerament, veure't per aquest cafè.
    Jo també m'ho vaig passar molt bé amb vosaltres. Tens raó, probablement mai un professor de llatí va exigir tan poc llatí als seus alumnes. Però crec que vaig aconseguir interessar-vos pel món antic. I això és molt més important.
    Que és de la teva vida?

    ResponderEliminar

Las águilas no cazan moscas

 I Respuesta de Rémi Brague al periodista que le pregunta cómo logra un estilo tan claro: «El bolígrafo rojo de mi mujer» II Viaje casi relá...