lunes, 19 de mayo de 2008

El cielo trabaja por nosotros

Se suceden los días nublados en Ocata. No me quejo. Esto es la primavera. ¿Si no fuera una estación inestable, cómo podría alterar la sangre?

La mejor loa que conozco de la lluvia se encuentra al final de una de las comedias de Aristófanes, “La paz”. Se hace eco de ella Climent Rosset en “Principios de sabiduría y de locura”.

Resumo la escena:

Un campesino está viendo caer mansamente la lluvia desde su casa y siente que no hay nada mejor que este espectáculo. El dios –piensa- está trabajando por él. No puede ni podar ni cavar la viña porque la tierra está empapada. Todo lo que tiene que hacer en un día así es llamar a sus vecinos para que vengan a beber a su casa. Su mujer tostará habichuelas y granos de trigo y cubrirá la mesa de higos secos. Unos traerán tordos y pinzones y otros calostro y algún pedazo de liebre (“si es que ayer por la tarde la comadreja no se los comió”) y todos disfrutarán mientras llueve, porque “estas horas son bellas” ya que “el cielo trabaja por nosotros y favorece nuestros campos”.

Exactamente así me imagino yo estos días a Montilla y a sus “consellers”.

21 comentarios:

  1. Esas tardes de tormenta a finales de verano, cuando me sentaba con los amigos en la terraza de un bar, a contar los rayos que se hundían en el mar mientras arreglábamos el mundo...

    ResponderEliminar
  2. Sens dubte el President, però sobretot el Conseller Baltasar, deu donar gràcies a Déu per aquesta primavera. I encara més, Déu mos en guard d'una primavera eixuta. Podem estar tots ben contents amb aquest bé de Déu de pluja.
    Ara, que ni plovent el Conseller deixa de rebre crítiques per la gestió de tot plegat.
    Jo, encantat amb aquest maig, amb l'abril passat, amb aquesta primavera en general. Certament EL hombre que mide las nubes tindria feina aquestes darreres setmanes.
    Suposo i confio que tot plegat servirà perquè tots plegats siguem més conscients de la problemàtica de l'aigua a casa nostra. Ni que sigui per estalviar-nos debats eterns.
    Amén.

    ResponderEliminar
  3. Así, y echando alguna que otra cuenta sobre las balanzas fiscales de los años que interesa. Como si estuviera viendo llover en Macondo.

    ResponderEliminar
  4. Celia: Su risa es para El Café de Ocata lo que el repiquetar de la lluvia sobre los tejados del Palau de la Generalitat para el President Montilla.

    ResponderEliminar
  5. Arrebatos: ¿Y la melancolía de la lluvia tras los cristales?

    ResponderEliminar
  6. Abelunimbus: ¡Quins cels el del diumenge al vespre sobre el Maresme! A Ocata las nuvolades més esplèndides, que són les que barregen tots els colors de la cendra en una simfonia, venen des de Tiana. M'imagino que alguna raó hi haurà, no?

    ResponderEliminar
  7. Juan Domingo: Pues honestamente, no tengo ni idea.

    ResponderEliminar
  8. Si , pero la lluvia de primavera es caracteristica , fuerte , vivificadora , breve , mezclada con el sol, de crecimiento....

    ResponderEliminar
  9. Certament benvolgut Goyo, un cel espectacular el de diumenge al vespre, amb la Lluna quasi plena, a més, que apareixia i desapareixia behind the clouds.
    Evidentment, era jo qui t'enviava les nuvolades Maresme amunt.

    ResponderEliminar
  10. Estar desapareguda durant la sequera m'ha ajudat a trobar-me amb mi mateixa, i de repent, la pluja em dirigeix al blog d'un vell conegut... el que son les coses... "¿Y la melancolía de la lluvia tras los cristales?
    Me gusta el olor que impregna el aire tras la lluvia... es lo que tiene vivir con vistas al Montseny...

    ResponderEliminar
  11. Judith: O em, dona vostè més dades de la seva persona, o ara mateix em declaro olofèrnic perdut.

    ResponderEliminar
  12. Perdó per la absència, he anat a obra a entregar plànols a l'ingenier de camins. Ja soc aquí. Més dades de la meva persona, dieu?.... ummmm trencar el misteri.... vejam... el primer llibre teu que vaig llegir va ser alzanar. Me'l vas regalar tu, i encara el tinc sobre l'escritori, per la dedicotaria, es clar, tremendament útil. Sóc venvinguda al foro?

    ResponderEliminar
  13. Si no voy mal encaminada, Oloferne fue degollado por Judith... cierto?
    La literatura mi pasión, mis escritos mi pesadilla, que me lo publiquen...mi sueño, que amanezca.... todo un milagro, y que adivines quien soy...toda una proeza, Sí señor.
    Muaks

    ResponderEliminar
  14. Judith:
    Si jo fos un cavaller, per tant un cínic elegant, et diria alguna cosa semblant a: "Judith, Déu meu, el passat em persegueix. Així no hi ha manera de sentir-se pòstum, per molt que ho vulgui. Evidentment ets molt, molt benvinguda. Una forta abraçada."

    Com que en aquest moment no vull ser un cavaller et diré que odio aquesta mania femenina de posar a prova les fidelitats de la memòria aliena. Així que aquí tens, Judith, el cap desmemoriat d'Holofernes.

    ResponderEliminar
  15. No es tracta d'això, ja t'he dit que recordar una laumna de fa tants anys seria increible´. Gràcies per la venvinguda. Trobava a faltar gent amb interessos comuns, vaig ser alumna teva a Alella. I ja ho veus!!, encantada de trobar-te!! Quants mil·lions d'alumnes han passat per les teves mans des de llavors? Ets un dels pocs records bons que tinc de l'Institut. Però hi ha una cosa que per fi tinc la oportunitat d'agraïr-te publicament, com diria un canta-autor "dejo sangre en el papel, y todo lo que escribo al día siguiente rompería, sino fuera porque creo en ti, y a pesar de todo , tu me haces vivir, me hacer escribir dejando el rastro de mi alma y cada verso... es un girón de piel..."
    La dedicatòria d'ànims per continuar escribint del teu llibre, m'ha permés "alejarme de mis personajes, y a añadir detalles. Porque los detalles son lo que hacen creíble una historia", com veus, has dit frases memorables. Per això , desde aquí, el meu respecte i reconeixement a un professor diferent. Muaks

    ResponderEliminar
  16. Sí, crec que van estar parlant a casa de guanyar la versemblança narrativa mitjançant l'anècdota. Oi que si?
    I no ens van veure per última vegada a la Plaça d'Ocata?

    ResponderEliminar
  17. No. Crec que no. De fet l'ultim cop QUASI ens veiem, a una cafetería davant del port d'Ocata si no recordo malament, però... vas haver de sortir urgent de viatge... em sembla que em confons amb alguna altra Judith, jeje Vuelva usted a intentarlo...

    ResponderEliminar
  18. Mi apellido ayudaria? Tenia un compañero de clase... se llamaba Blai...

    ResponderEliminar
  19. siii exacto!!! La verdad es que me pase medio curso discutiendo con el por un trabajo de literatura (nuestros estilos son totalmente opuestos) y la otra mitad tratando de entenderle, pero en fin Blai es Blai y punto. De ahi su grandeza. Creo que es un tio excepcional, aunque hace ya mucho tiempo que no le veo. De hecho hay alguien en este blog que escribe de forma parecida... Tienes idea de lo dificil que es encontrar a gente con la que poder comentar temas como filosofia, literatura, o politica? quiza no he mirado en los sitios adecuados. Pero en fin, espero poder seguir leyendo tu blog, y metiendo pinceladas, si se me permite.
    Buenos dias

    ResponderEliminar

La Isla de Siltolá

 I Finalmente, después de varios intentos fallidos, el mensajero nos ha encontrado en casa y me ha entregado los ejemplares de Una triste bú...