lunes, 12 de marzo de 2012

Als 85

Avui he rebut una carta que diu el següent:
S'admira algú dels meus vuitanta-cinc
i no és cert, no són pas els anys que tinc,
són els anys que he tingut,
i el que tinc de debò és aquest minut,
¿Quants minuts més vindran? No puc saber-ho.
Poso cada matí el comptador a zero.
Cada matí la vida recomença
i cada nit fa vaga.
Durant quinze hores hi ha una lluita intensa
i en cada esforç el pes del temps s'amaga.
És la història d'un cos que ja es fatiga
i d'un cervell amb resistència amiga.
Qui m'ha inventat m'ha fet feliç i lliure
i m'ha ensenyat que viure és un somriure.
Amics meus del camí:
quina gran sort que encara esteu amb mi.

Signa el poema JME (és a dir, Josep Maria Espinàs) i afegeix aquestes paraules: "Gregorio Luri: gràcies, amic, per tenir-me present en les teves oracions felicitatòries.
Una abraçada".

2 comentarios:

  1. Magnífica lección para mis cincuenta! Muchísimas gracias.

    ResponderEliminar
  2. Guardo con cariño esa primera edición del "Viatge al Pirineu de Lleida" que me firmó el día de su ochenta y un aniversario en Ocata. Y por supuesto mantengo intacto el recuerdo de la sobremesa posterior a la cena y su encendido -y acertadísimo- alegato por los vinos dulces para los postres en detrimento de los cavas brut tan habituales en las mesas españolas.

    Sr. Espinàs: Quina gran sort que encara va a peu per la vida!

    ResponderEliminar

Sé que estoy vivo

 I "No sé a quién votar", me dice alguien que fue un importante político catalán. No le contesto nada. ¿Qué he de decirle yo? Creo...