S'admira algú dels meus vuitanta-cincSigna el poema JME (és a dir, Josep Maria Espinàs) i afegeix aquestes paraules: "Gregorio Luri: gràcies, amic, per tenir-me present en les teves oracions felicitatòries.
i no és cert, no són pas els anys que tinc,
són els anys que he tingut,
i el que tinc de debò és aquest minut,
¿Quants minuts més vindran? No puc saber-ho.
Poso cada matí el comptador a zero.
Cada matí la vida recomença
i cada nit fa vaga.
Durant quinze hores hi ha una lluita intensa
i en cada esforç el pes del temps s'amaga.
És la història d'un cos que ja es fatiga
i d'un cervell amb resistència amiga.
Qui m'ha inventat m'ha fet feliç i lliure
i m'ha ensenyat que viure és un somriure.
Amics meus del camí:
quina gran sort que encara esteu amb mi.
Una abraçada".
Magnífica lección para mis cincuenta! Muchísimas gracias.
ResponderEliminarGuardo con cariño esa primera edición del "Viatge al Pirineu de Lleida" que me firmó el día de su ochenta y un aniversario en Ocata. Y por supuesto mantengo intacto el recuerdo de la sobremesa posterior a la cena y su encendido -y acertadísimo- alegato por los vinos dulces para los postres en detrimento de los cavas brut tan habituales en las mesas españolas.
ResponderEliminarSr. Espinàs: Quina gran sort que encara va a peu per la vida!