Les fonts del Nil

Article al diari ARA

No passa cada dia això de que el Barceló il·lustri un article meu..

David Livingstone no va comprendre mai les dones. "Jo no estic ben informat -va escriure en una carta- dels sentiments d'aquests éssers que han estat femenins tota la vida". Després d'acceptar que el seu futur no passava pel matrimoni, va decidir posar la seva vida al servei de la seva gran passió, l'Àfrica. El desembre del 1840, a l'edat de 28 anys, va salpar d'Anglaterra. Abans, però, va redactar el text que enviaria a les autoritats de l'Imperi Britànic per comunicar el seu descobriment de les fonts del Nil. Estava segur del seu èxit perquè portava Heròdot com a guia i confiava cegament en les seves descripcions. Havia de trobar una muntanya de dos cims d'on rajaven les fonts de tots els rius de l'Àfrica.

El viatge per l'interior de l'Àfrica va ser esgotador. Ens el podem imaginar enfonsat fins a la cintura en el fang dels aiguamolls tropicals, obrint-se camí entre núvols de vapors mefítics i mosquits transmissors de malalties, amb els peus ulcerats. Va emmalaltir de paludisme, tuberculosi i escorbut. Però en cap cas se'n va ressentir la seva decisió. Mai no es va donar per vençut. En algun lloc, allà al davant, l'esperaven les fonts del Nil i, amb elles, la glòria.

El primer de gener del 1854 va arribar exhaust al pas dels Mambaris, on esperava trobar inèdites meravelles que recompensessin tots els seus patiments. Però només va trobar un fragment d'acer d'una cadena de rellotge, possiblement fabricat a Anglaterra. El va contemplar una estona en silenci i el va guardar a la butxaca. Cap a les onze del matí va arribar al poble Chikondo, situat als marges del Loncoyé, i va regalar mantega a les dones del cap de la tribu. Després va passar al país de la reina Pyemoena, que va confondre la seva cabellera rossa amb la d'un lleó. I això el va omplir d'orgull. A continuació va circumval·lar el llac Tanganica i va arribar al seu destí. Aviat es va veure obligat a reconèixer que el Nil tenia incomptables fonts, tantes que era impossible assenyalar les quatre d'Heròdot. No podia dir, doncs, on naixia el riu dels faraons.

Una cosa semblant li va passar a J.H. Speke. Descrivint la seva arribada a les fonts del Nil fa un repàs minuciós dels esforços que li va exigir el viatge, assegurant que en tot cas "van ser recompensats amb escreix", però una mica més endavant matisa: "Encara que era bellíssim, aquell paisatge no va resultar exactament el que havia esperat". Podem recordar també l'arribada de René Caillié a la ciutat dels seus somnis, Tombouctou, el 20 d'abril del 1828. També va patir de valent. Va haver de caminar centenars de quilòmetres pels territoris més agrestos amb els peus ulcerats i patint mil contratemps. Va esquivar la mort gràcies que una dona gran es va compadir del rajolí de vida que li quedava. Va viure amb impotència la repulsió que la seva pell ulcerada provocava en els que el veien. Però mai va deixar que s'apagués en el seu cor el fulgor imaginari de Tombouctou. "Em va envair un sentiment inefable de satisfacció: mai havia tingut una sensació semblant. La meva alegria era extrema", escriu recordant la seva presència davant la ciutat. No obstant això, es veu obligat a reconèixer que l'espectacle que se li representa a la vista no tenia res a veure amb l'imaginat. "Tombouctou no és a primera vista més que una pila de cases de fang mal construïdes, i tot al voltant l'únic que es veu són planes immenses d'arenes movedisses". Per completar la seva decepció, unes hores després es va assabentar que era el segon europeu a arribar-hi.

Livingstone no era dels que fan marxa enrere. Quan es va trobar amb Stanley, el 3 de novembre del 1871, li va donar els seus quaderns de notes, en què deixava constància que s'estimava més viure entre els africans que entre els membres de la Societat d'Antropologia de Londres. Va morir dos anys després, el primer de maig del 1873. Els seus amics africans van portar el seu cos fins a la costa en un viatge de mesos.

Respecte a Henry Morton Stanley, diguem que va néixer al País de Gal·les. La seva mare, incapaç de saber qui l'havia deixat prenyada, li va comprar el cognom a un borratxo... que no es deia Stanley, sinó Rowlands. Henry va passar a dir-se Stanley quan va estar en condicions d'inventar-se un passat i va decidir que volia ser americà. Va haver de pagar un preu alt per aquesta decisió. Els lectors britànics no van valorar gaire les seves cròniques africanes, que escrivia per al New York Herald , ni tan sols la de la seva trobada amb Livingstone. Per a ells era, simplement, un trivial periodista americà.