Recojo en parte un artículo que escribir para el ARA hace unos meses:
El 1968 els enfrontaments entre la policia, els negres i els hispans estaven a l’ordre del dia a Chicago, especialment a West Town i Humboldt Park. Els més virulents van esclatar després de l’assassinat de Luther King, el 4 d’abril. Quan semblava que s’anaven esmorteint, els va revifar l’assassinat de Robert Kennedy.
Aquell any hi havia eleccions presidencials i el Partit Demòcrata va triar aquesta ciutat per a la seva convenció. Estimulat per aquest clima, el moviment yippie (Young International Party), creat pels joves radicals com a reacció a la passivitat política dels hippies, va convocar la joventut americana mitjançant la premsa underground a un “festival de vida” el 23 d’agost, en principi per protestar contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, motius que no podien ser més nobles. Davant el perill de nous aldarulls, l’alcalde Richard J. Daley va mobilitzar 20.000 efectius de la policia i la Guàrdia Nacional. De joves n’hi havia uns 10.000. Els xocs i les corredisses entre els uns i els altres eren retransmesos en directe per la televisió a un país expectant. Els yippies van donar un cop propagandístic en presentar-se al cor de la ciutat, el Chicago Civic Center, amb Pigasus, un porquet que volien proclamar candidat a la presidència del país. El cantant folk Phil Ochs el va comprar en una granja i el va batejar Pigasus, jugant amb la figura del cavall alat Pegaso de la mitologia grega i la paraula anglesa pig (porc). En la seva plataforma electoral exigien que qualsevol persona del món pogués votar-lo, ja que les repercussions de les eleccions nord-americanes eren mundials. Hi afegien que mentre que els dos partits principals triaven candidats que en arribar a presidents devoraven el poble, els yippies en proposaven un que podia alimentar-lo.
Els seus partidaris van rebre Pigasus amb crits de “Pork power” i “Vote pig”. Quan tot just van acabar de llegir la primera frase del seu discurs d’acceptació, que deia “Jo, Pigasus, per la present anuncio la meva candidatura per a la presidència dels Estats Units”, el porquet i els organitzadors de l’acte van ser arrestats. Davant de les càmeres de televisió i els fotògrafs dels principals diaris i agències, és clar, perquè els demagogs amb recursos sempre tenen bona premsa i cauen molt simpàtics quan, predicant un altruisme diletant, ens donen la torna del seu narcisisme delectant.
Va ser un moment gloriós per al moviment yippie. Impulsat per la premsa, Pigasus es va convertir en un símbol arreu del país amb la imatge d’un porquet amb ales que encara continua simbòlicament viu. Respecte a l’innocent animal de carn i ossos, es va escampar el rumor que se l’havien cruspit els policies que el van detenir.
Aquell any hi havia eleccions presidencials i el Partit Demòcrata va triar aquesta ciutat per a la seva convenció. Estimulat per aquest clima, el moviment yippie (Young International Party), creat pels joves radicals com a reacció a la passivitat política dels hippies, va convocar la joventut americana mitjançant la premsa underground a un “festival de vida” el 23 d’agost, en principi per protestar contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, motius que no podien ser més nobles. Davant el perill de nous aldarulls, l’alcalde Richard J. Daley va mobilitzar 20.000 efectius de la policia i la Guàrdia Nacional. De joves n’hi havia uns 10.000. Els xocs i les corredisses entre els uns i els altres eren retransmesos en directe per la televisió a un país expectant. Els yippies van donar un cop propagandístic en presentar-se al cor de la ciutat, el Chicago Civic Center, amb Pigasus, un porquet que volien proclamar candidat a la presidència del país. El cantant folk Phil Ochs el va comprar en una granja i el va batejar Pigasus, jugant amb la figura del cavall alat Pegaso de la mitologia grega i la paraula anglesa pig (porc). En la seva plataforma electoral exigien que qualsevol persona del món pogués votar-lo, ja que les repercussions de les eleccions nord-americanes eren mundials. Hi afegien que mentre que els dos partits principals triaven candidats que en arribar a presidents devoraven el poble, els yippies en proposaven un que podia alimentar-lo.
Els seus partidaris van rebre Pigasus amb crits de “Pork power” i “Vote pig”. Quan tot just van acabar de llegir la primera frase del seu discurs d’acceptació, que deia “Jo, Pigasus, per la present anuncio la meva candidatura per a la presidència dels Estats Units”, el porquet i els organitzadors de l’acte van ser arrestats. Davant de les càmeres de televisió i els fotògrafs dels principals diaris i agències, és clar, perquè els demagogs amb recursos sempre tenen bona premsa i cauen molt simpàtics quan, predicant un altruisme diletant, ens donen la torna del seu narcisisme delectant.
Va ser un moment gloriós per al moviment yippie. Impulsat per la premsa, Pigasus es va convertir en un símbol arreu del país amb la imatge d’un porquet amb ales que encara continua simbòlicament viu. Respecte a l’innocent animal de carn i ossos, es va escampar el rumor que se l’havien cruspit els policies que el van detenir.
Pel que fa al final de la història, diguem que el guanyador de les eleccions va ser el candidat republicà Richard M. Nixon. Pigasus, en lloc de ser cruspit al caliu per uns policies sense escrúpols morals, va ser lliurat pels agents a una societat protectora d’animals –on va rebre un tracte digne de la seva condició porcina– i els fundadors del moviment yippie han tingut un futur desigual. Hi ha qui es va suïcidar en adonar-se que no podia guanyar la partida a la realitat (Abbie Hoffman), qui es va passar a les files del moviment yuppie i va arribar a ser accionista d’Apple (Jerry Rubin) i qui viu com a okupa de la seva memòria (Paul Krassner). Res de nou, tret d’una gran cançó, Chicago, de Graham Nash.
La democràcia, per la seva naturalesa, no pot blindar-se ni contra la demagògia ni contra la desesperació dels que, cansats d’esperar solucions fàcils per als problemes complexos, surten al carrer a reclamar “Kafka for president”, però precisament per això tenim el deure de defensar la serietat dels procediments democràtics.
La democràcia, per la seva naturalesa, no pot blindar-se ni contra la demagògia ni contra la desesperació dels que, cansats d’esperar solucions fàcils per als problemes complexos, surten al carrer a reclamar “Kafka for president”, però precisament per això tenim el deure de defensar la serietat dels procediments democràtics.
Creo que lo que se reclama estos días, más que un Kafka for president, es precisamente una recuperación de la seriedad de los procedimientos democráticos, Sr. Luri. Fallan las formas: deberíamos sacarnos ya de encima la cosa esta de la acampada, los juegos malabares y el ir a pasar la tarde con los críos con la cara pintada de payasitos.
ResponderEliminarYo no sé qué pasará hoy pero tengo la esperanza de que la cosa vaya más allá, que esto sea el principio de algo. He visto a gente trabajando duro en Pça. Catalunya, lástima que la masa, el sol y el estar al aire libre en fin de semana parece que llama idefectiblemente al kumbayismo, y que el kumbayismo parece que llame indefectiblemente a que los de los despachos te levanten la ceja con cierta condescendencia, y así no hay quien se tome en serio las cosas. Queda el trabajo más duro, ahora, el de sacudirse de encima la tontería e ir al grano, que es lo que no sé si se acabará consiguiendo.
miri aquesta crònica http://jordigraupera.cat/?p=573
ResponderEliminarMr K: No hay movimiento asambleario que se soporte mucho tiempo a sí mismo.
ResponderEliminarHubo un ensayo de acampada cuando la protesta contra Bolonia. Hoy, aquellos campistas, asisten a sus clases boloñesas espero que con afán de sacar provecho de una inversión social descomunal que les tiene como destinatarios. La credibilidad que me merece este movimiento está en relación directa con la ingenuidad apabullante de los eslóganes que quieren constituirse en argumentos apodícticos.
ResponderEliminarDesde que me asaltó la pasión de la razón, degusto más los sueños; desde que bebí de la fuente del desengaño, aprecio más los delirios. Y en esa vacilación lunar, mahometana, de cuerno a cuerno, estiro de las riendas a las quimeras y se las suelto a los deseos y a la prudencia. Con todo, es cuando la acción se vuelve palabra cuando más cómodo me siento, porque entonces desaparece la cinética y aparece la cinegética de las ideas. Es difícil razonar contra eslóganes, que son el residuo de la acción, pero la desvergüenza de la ingenuidad, que es pecado de cualquier edad, le llevaba a quien se amparaba en el hipotético poder de la masa -consentida en su reunión por los poderes reales, no se olvide; porque a la que esos poderes lo quieran, ahí se acabó la acampada y empieza el desalojo- a exhibir su convicción pancartil de que los reunidos eran más y que ahí radicaba su fuerza, en su número. Es muy probable que hoy voten casi unos 30 millones de ciudadanos, lo cual no deja de ser, a su manera, también una interpelación, bien real, lamentablemente, en sentido contrario, a los acampados. Está claro que si nos movemos con el viejo hábito español de la facción y la bandería, de lo que se trata es de elegir bando y ¡hala!, a la anatematización del contrario. Veo, con tristeza, que en ese camino se da por buena la confusión, el rio revuelto, la indefinición, la ambigüedad, como si se tratara, en efecto, de un antiguo "happening", o de una saturnalia, en la que a los esclavos se les deja, por un día, poner de vuelta y media a los amos, como magníficamente lo exspresó Larra en "La nochebuena de 1836". Esa es la impresión que me tiene dominado. Porque, se hagan las comparaciones que se hagan, es evidente que mientras en los países árabes se lucha por la libertad, por la democracia, por la libertad de prensa, de expresión, etc., aquí, teniendo todos esos derechos, ¿por qué se lucha?, ¿por acabar con el sistema capitalista?, ¿por quitar a todos los políticos para elegir a mano alzada a otros?, ¿por salirnos de la UE y del euro?, ¿o siemplemente se les pide a los amos que nos traten un poco mejor, que se acuerden de nosotros y que nos den un trabajo, que nos cuiden, que nos mimen, etc.?, ¿por objeción fiscal?, ¿por la nacionalización de los medios de producción?, ¿por extender las sinecuras de los políticos, para que lleguen a todos?, etc.
Juan: Nunca había visto que un movimiento de indignación (más que de protesta) convocara tantos paternalismos. Mientras tanto la aprticipación electoral parece que ha crecido y una falsa #acampadapedralbes triunfa en
ResponderEliminarTWITTER
¡Ay, ay, ay, qué poquito lugar se deja para la Acracia en el pensar de hoy en día!
ResponderEliminar¿No será, acaso, que se lucha contra los ócho o diez últimos años de una información intragable, falseada, maquillada, tóxica, con la que se han regado sin cesar medios periodísticos más y más facciosos, más y más en manos de las banderías, para tratar de evitar la indignación que ahora apenas empieza a enseñar los mostachos?
Yo, yo creo que los culpables de la actual crisis hemos sido nosotros -yo, los míos y mis vecinos-, que en dos años multiplicamos por tres el precio de nuestros apartamentos con la codicia brincando en la barriga, en pos de un apartemento en Marina D´or. Pero creo que la clase ...- crática (la curia, la banca, los ejecutivos)- barrieron nuestra estupidez a favor de los mercaderes más corruptos que encontraron. La mejor metáfora viene para mí en el Pinocho de Disney, cuando Zorro y los otros invitan a los chicos a puros y diversión al barco donde se convierten en puercos.
Mire, por favor, debajo de los paternalismos. El movimiento de estos días es contra mí, contra los míos, contra quienes nos usaron para beneficio ni siquiera suyo, sino de ricachos mucho más orondos. Nos recuerda -como lo hizo Brecht- que el enemigo no es solo los políticos o los banqueros; que nosotros somos los nazis, que nosotros nos cargamos la sociedad de bienestar. Pero también recuerda que en el pasado no hay cobijo, y que el amour al Ancien Regime es solo pura y esteticista y autocomplaciente basura.