martes, 17 de septiembre de 2013

Cataluña y Europa

Junqueras me ha tranquilizado: "Eso no pasará", ha dicho solemnemente refiriéndose a la posibilidad de que una Cataluña independiente quedara excluida de la UE. Ya estaba temiendo yo que los portavoces de la UE tuvieran razón al decir lo contrario.

Insisto: Hay catalanes que confunden sus ilusiones con sus derechos y estos últimos con los deberes de los demás.

26 comentarios:

  1. lo que me pregunto es: estando fuera de Europa ¿seremos un paraíso fiscal?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hay quien ha ofrecido en TV3 -en el programa de Jaume Barberà- los puertos catalanes a la armada china...

      Eliminar




  2. A mi lo que me parece es que los nacionalistas catalanes creen que están jugando con Madrid una suerte de "juego del ultimátum" , y desde la posición dominante, es decir desde una posición con ganancia segura. El problema es la magnitud de esa ganancia frente a las expectativas levantadas. Le pasó lo mismo a Mariano, ¿se acuerdan ?: "Aguanta, España no es Uganda".

    Así que también algunos van a reír.

    ResponderEliminar
  3. Creía un ciego que veía y eran las ganas que tenía

    ResponderEliminar
  4. ¿ Me pregunto si poder votar es una ilusión o un derecho ? y el solo hecho de ponerlo en duda ¿que es? .
    Y el arrogarse la potestad de decidir si se puede votar o no ¿que es?

    ResponderEliminar
  5. Ante una salida como ésa, ¿merece la pena usar ni dos palabras para comentarla? El descrédito intelectual del señor Junqueras es de tal naturaleza que no me extraña que su pose, sus ademanes y sus mensajes se vayan papalizando o episcopalizando o arzobispandose, a gusto de sus consumidores, esto es, de quienes con él se sumen en el reino salvífico de lo nacional-luminoso. ¡Y a mí que cada vez me recuerda más al Papa Gregorio XVII, alias Clemente, del Palmar!

    ResponderEliminar
  6. Como leía yo no hace mucho en un curso por correspondencia, desear lo imposible no es propio del hombre razonable.

    ResponderEliminar
  7. Eslovenia, Bulgaria, Portugal, Malta y Luxemburgo son los únicos países de la UE sin disputas territoriales dentro de sus fronteras. Yo no puedo hacer abstracción de este hecho cuando pienso en la independencia de Cataluña.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Perdón: retiro a Bulgaria de esta lista. Hay un grupo nacionalista musulmán que se considera pro-turco.

      Eliminar
    2. ¿Y Portugal?.

      http://partidu.no.sapo.pt/index2.htm

      La lista de partidos al final de la página me ha hecho pensar en "La vida de Brian".

      Eliminar
  8. El gato de Schrödinger8:29 p. m., septiembre 17, 2013

    En Portugal, los movimientos separatistas están proscritos por ley. Pero, haberlos, haylos:

    http://es.wikipedia.org/wiki/Movimientos_separatistas_en_Portugal

    También allí se observa una cierta afinidad entre el separatismo y el socialismo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Según la CIA, existe un conflicto territorial entre España y Portugal a costa de Olivenza:

      http://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/extremadura/la-cia-situa-en-olivenza-un-nuevo-e-inexistente-conflicto-internacional_70261.html

      (Athini Glaucopis)

      Eliminar
  9. Bueno, pues dejémoslo así (provisionalmente). Eslovenia, Malta, Luxemburgo (y añadamos Andorra y el Vaticano)

    ResponderEliminar
  10. Senyor Luri, senyor Poz:
    ¿I quina solidesa intel·lectual té el senyor Almunia, que just fa un any deia que "no era honest assegurar que una Catalunya independent quedaria fora de la UE?". Senyor Luri, els portaveus de la UE s'han contradit unes quantes vegades els darrers mesos, jo diría que fins i tot els darrers anys.
    "El descrédito intelectual del señor Junqueras es de tal naturaleza que no me extraña que su pose, sus ademanes y sus mensajes se vayan papalizando o episcopalizando o arzobispandose, a gusto de sus consumidores, esto es, de quienes con él se sumen en el reino salvífico de lo nacional-luminoso": Vaja, senyor Poz, això sí que és un argument de crèdit, de pes, un raonament amb bases sòlides, ben travat i lligat... Llàstima que jo no el sàpiga captar; només hi veig retòrica brillant.
    Què vol dir, senyor Luri, amb la llista de països? ¿Vol dir que és "òptim", que hi hagi tensions territorials? ¿Vol dir que, si a tal lloc prohibeixen una llengua (per exemple), prohibir les llengües potser no està tan malament? ¿Vol dir (per exemple i per canviar d'àmbit) que, com que hi ha tant fracàs escolar aquí i a tants llocs, no és recomanable trencar-se les banyes per rebaixar-lo?
    Ai, El Cafè d'Ocata, un blog que estimo i segueixo, i que em fa patir tant!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Doncs, la veritat, em fa greu fer-lo patir. Però potser hi ha més d'una manera d'estimar-se Catalunya. Més encara: crec que Catalunya no necessita ser estimada d'una sola manera.
      No, no vull dir res del que vostè indica. Vull dir que al meu humil parer, la independència de Catalunya crearia, objectivament, un precedent que es vist amb preocupació a la mateixa UE. Faci vostè números.
      Vull dir que tot el “procés” s’ha plantejat de manera que pot desembocar en una frustració històrica per a Catalunya. I cregui’m: jo no m’alegraré.
      Intento, tant com puc, mantenir-me informat i veig que el que es diu en els despatxos no coincideix amb el que la gent d'aquests despatxos diu públicament. Veig que es considera que una virtut del “procés” és no tenir ni full de ruta ni pla B.
      Vull dir que si es considera legítim que Catalunya defensi els seus interessos, no ens hauria de sorprendre que la resta de països defensin els seus.
      Vull dir que si continuem gesticulant dramàticament per reaccions perfectament previsibles, això indica una manca alarmant de realisme polític.
      Malgrat tot, com diu Jordi Pujol, tot és possible. Però cal subratllar el tot.

      Eliminar
    2. Senyor Guàrdia, s'ha deixat vosté allò del Papa Gregorio XVII de l'esglèssia del Palmar, que és la referència més brillant de la meva apostil·la a la solidesa mental rotunda del beatífic Junqueras. Admeto que hi ha una certa argumentació ad hominem, pròpia, com vosté no ignorarà, d'allò tan vell que és la retòrica libèl·lica, un gènere que, pel to de la seva recriminació, o desconeix o no el conrea. Li dono ànims. Pensi que al darrera de un libel sempre hi ha certa agudesa que sol ser un antídot eficaç contra l'autoritarisme, l'esencialisme i, sobretot, contra el nacionalisme identitari caspós i carrincló, que és el que representa el sòsia del hiperbòlic i fantasmagòric Papa de el Palmar, Gregorio XVII.
      Suyo afectísimo.

      Eliminar
  11. Veo que anda circulando por Facebook esta singular ocurrencia: "Prefereixo estar fora d'Europa que dins d'Espanya".

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Això diu el 30% dels escocessos respecte d'Anglaterra... Ja es veu que tots els nacionalismes purs són idèntics: immobilistes radicals, ben lligats a arrels que només creixen cap a la foscor...

      Eliminar
    2. Fuera de España y de la UE...Demasiado bello para ser verdad...

      Eliminar
  12. Senyor Luri,
    L'he llegit moltíssimes vegades i tinc ben clar que vostè estima Catalunya, i és que no cal ni parlar-ne. Ha escrit, per exemple, llibres i articles memorables sobre pedagogía al nostre país, llibres i articles que només es poden escriure des de l'estimació... Sàpiga que sóc una víctima més del nacional-constructivisme. En fi,aquesta és una altra història. Deixi'm-li dir que sóc un admirador seu i d'aquest blog.
    Agraeixo el to de la seva resposta. I, un cop tot ben llegit i rellegit, estic bastant d'acord amb el que diu. No estic tan segur, però, que es facin les coses ingènuament: hi ha gent molt solvent que hi treballa fort. D'altra banda, no em sembla que els interessos europeus, en general, siguin l'expulsió de 7 milions i mig d'habitants. Si li cal alguna cosa a la UE, institució amb el prestigi arran de terra, avui més que mai són milions de persones entusiàsticament europeístes i que s'hi vulguin quedar.
    Realisme polític: La reivindicació bretona o la dels frisons, posem per cas, estan molt lluny de la catalana... Sóc cru i realista: abans veurem parlar les pedres que la independencia de Frísia o de Bretanya. En definitiva, no crec que gairebé cap d'aquestes tensions territorials pugui acabar amb independències. Ergo, no veig França o Holanda o Alemanya posant-se a tremolar... Però potser sí.
    Frustració catalana: Doncs sí, pot acabar amb frustració, que -compte!- será també una gran frustració hispànica/espanyola i europea.

    Sr. Poz,
    No sé què dir-li, la veritat: la seva resposta no conté cap argument que puguem discutir o comentar. I no li recrimino res, Déu me'n reguardi. Faci, faci. Es torna a lluir amb una prosa brillant i buida per clavar-me, de passada, algun clatellot. No pateixi, em recuperaré. Però no cal que ens barallem. Jo buscava algun argument. Vostè mostra menyspreu i altivesa, ofereix només escriptura de batalla, de guerra. Doncs miri, bandera blanca! Li agrairia que no es molestés a replicar-me. Igualment no em diría en què ni per què veu autoritarisme, essencialisme i carrincloneria en l'independentisme català. Deixem-ho córrer, tingui bona nit!

    ResponderEliminar
  13. Molt d'acord Toni, i en el supòsit que fracassem, després de la frustració, què? qui voldrà conviure amb un estat que ens ha amenaçat amb vetar la nostra existència a la UE o en tancar l'aixeta o altres coses pitjors?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pues si le sirve de modelo, puede inspirarse en cómo los catalanes no secesionistas, llevamos ya tiempo y deberemos continuar, acabe esto como acabe, conviviendo con los que, en contra de la ley que nos dimos nosotros mismos, quieren privarnos de nuestra nacionalidad, sacarnos de la UE y, quién sabe, también hacernos algunas de esas cosas peores que usted menciona.

      Eliminar
    2. Claudio, parlem-ne:
      a) Conviure amb secessionistes no té solució. "Conviure" és 'conditio sine qua non' de quasi tot. Sap prou bé que, dia rere dia, ens toca compartir la vida, el poble, la ciutat i el país amb gent que no pensa del tot com nosaltres, com vostè, com jo. No és greu.
      b) En cas d’una Catalunya independent, es podrà tenir la doble nacionalitat. Això ha estat dit explícitament, amb totes les lletres. Ja ho veu, doncs, els secessionistes li asseguren/garanteixen la nacionalitat espanyola.
      c) Ningú no els vol treure de la UE. Tant vostè com jo ens hi volem quedar. Sàpiga que la immensa majoria de secessionistes també s'hi vol quedar i és europeista convençuda, cosa que s’ha dit de totes les maneres possbiles. Veu quantes coses tenim en comú? Romandre o no romandre a la UE serà el resultat d’un procés polític de negociació.
      Ara bé, des del punt de vista econòmic, hi ha una certesa manifesta: l’expulsió de Catalunya de la UE seria perjudicial per a la UE, per a Espanya i segurament per a Catalunya. O sigui que comptem amb una fet molt poderós a favor de la permanència: l’economia vol i necessita Catalunya dins la Unió. De manera que és molt probable que no ens n’expulsin.
      d) La famosa “ley que nosotros mismos nos dimos”. Doncs miri, això també ho compartim, vostè i jo. Es tracta precisament d’aclarir si aquesta llei és encara la que ens volem donar, o bé si ens sembla que la tal llei va una mica “contra nosotros mismos” i en preferim una altra. Es tracta de votar.

      Eliminar
  14. es veu a quilòmetres que el Sr. Poz no ho és, de nacionalista...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Déu n'hi do quina vista que deu de tenir vostè, Anónimo, que s'ho mira tot "des de quilòmetres estant"... No cal, home, ja pot mirar de més a prop, que el resultat és el mateix, a Hermes les gràcies siguin donades!

      Eliminar
    2. tota la raó, el resultat és el mateix

      Eliminar

El hombre discreto

Un infeliz, que de hambre se moría, exclamó cierto día, viendo un bloque de mármol de Carrara: -¡Gran Dios, si yo lograra esculpir esta ...