viernes, 23 de octubre de 2009

Josep Maria Espinàs, un hombre cabal

Quienes siguen este Café de Ocata, ya conocen mi admiración por el escritor Josep Maria Espinàs. Precisamente ahora, en estos tiempos milletristas toca decir que es "Creu de Sant Jordi". Posee, claro, otras muchas condecoraciones, a las que a mi se me antoja añadir la de "Hombre cabal". Desde que nació, en un día acogido al patronazgo de las santas Felicidad y Perpetua, ha escrito más de ochenta libros, más de 10.000 artículos, ha sido el padre de la Nova Cançó y hasta ha compuesto la letra del himno del Barça. Ayer estuve con él y con otro Josep Maria, Josep Maria Esquirol, en Alella, para hablar del tiempo. La gente acudió, a pesar de la tarde tan tempestiva y, vistas las caras, creo que nos lo pasamos todos muy bien. Al calor de la tertulia salieron a relucir diversos textos del escritor que os transcribo a continuación:


I
Entrevista al programa del Canal 33 En clau de vi:

Presentador: Ha tastat mai el vi de Resina grec?
Espinàs: Sí
Presentador: I què li va semblar?
Espinàs: La veritat, és que mai l’he enyorat.


II
Entrevista de Gabriel Pernau a Barcelona. Metròpolis Meditarrània:

- Gabriel Pernau: En general, a la vida, cap on va?
- Espinàs: No ho sé. Et contestaré amb una frase zen. El deixeble pregunta al mestre: "Mestre, on anem?" I el mestre li contesta: "Ja hi som". És dir, sempre s’és en un lloc. Això lliga amb el que deies de la meva actitud general, que sóc impertorbable. La gent sempre està pendent d’on vol arribar; jo, mai. Ni personalment, ni literàriament. Mai no m’he programat. No he volgut ser escriptor, ni a l’adolescència. Em vaig trobar sent escriptor, i vaig admetre aquesta realitat. Sempre he estat en el temps que em tocava viure. El secret és donar-se un minut cada hora. I una hora cada setmana. Que esperes l’ascensor i no arriba, dóna’t un minut de vacances! Cal ser conscients d’aquests espais que estem vivint.


III
De Temps afegit (2001)

“Com en un partit de futbol, l’àrbitre m’ha concedit l’anomenat temps afegit. Per recuperar el temps perdut durant el partir? No tinc la sensació d’haver-lo perdut, el temps. Com no tinc la sensació d’haver-lo explotat. Simplement: he gastat el temps, lliurement, en activitats i en pauses diverses, sense haver-me proposat cap pla d’inversió. (...) Em sento, ara, com el jugador de ruleta que, havent apostat moltes vegades, arriba el moment que s’ha gastat tots els diners que havia previst. I aleshores es troba a la butxaca una fitxa oblidada”


IV

“Dues vegades cada setmana en Lázaro em porta aquest vas com un rellotge de sorra, el temps en forma de glaç que es va fonent molt a poc a poc, i la sensació de beure a petits glops un temps disponible, un temps paladejable, propina de temps als setanta anys llargs, amb color i amb aroma, i sentit entrar pel nas un aire més fresc i oxigenat que el de la respiració quotidiana".


V
De Inventari de jubilacions (1992)

“En aquell temps ens educaven més en la paciència que en l’avidesa, i les col·leccions es feien poc a poc. Aconseguir qualsevol cosa era el resultat –el premi- d’un procés que havia de durar.”


VI

“Així com la pluja obliga la gent a sortir al carrer amb paraigües, la mort d’algú fa que els amics, i els diaris si era un ciutadà conegut, surtin al carrer proveïts d’adjectius (...). Escric aquestes ratlles a dos quarts de dues d’una nit silenciosa d’estiu, només amb la vaga i acompanyadora remor de la ciutat al fons. Fumo una pipa que em va regalar l’amic i pintor Jaume Pla, quan va deixar de fumar, un home que ha resistit tan vitalment les adversitats físiques. No em faria pas res que, després de mort, hi fumés un altre. És com passar la pipa de la pau amb el temps. (...) No he sentit mai l’angoixa existencial ni l’angoixa metafísica (...). Penso que he arribat a una serena comprensió del ser d’avui i del no-ser de demà (...). El fet de jubilar-me de la inquietud per la no existència m’ha dut, com a conseqüència, una jubilació força més recent: la del desig de no influir en res a partir de la mort. (...) Només faltaria que, un cop mort, encara m’haguessin de fer cas. (...). En mi s’ha fet compatible la jubilació de l’angoixa davant l’estat de mort amb el manteniment d’un cert entusiasme davant l’estat de la vida. No és l’entusiasme idealista, és l’entusiasme de la quotidianitat.


VII

"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".


VIII
De El nen de la plaça Ballot (1988):

“Fins que venia la tardor, i la plaça s’omplia de les fulles seques caigudes dels plàtans. Quan les trepitjava sentia un crec-crec molt fi, com si l’estiu s’estés cremant, i pujava del terra una flaire barrejada de mel i de fum. Sempre que torno a Argentona, ara, hi trobo fulles seques –continuen caient-ne a la plaça Ballot- en trepitjo discretament unes quantes, que els altres no ho vegin, i respiro aquella mateixa olor, que ara ja sé que és l’olor del temps que encara, per a mi, no ha acabat de passar.

12 comentarios:

  1. Per la tria, sembla que té una serenitat molt envejable aquest home.

    ResponderEliminar
  2. I a l'edat que té encara l'ha consolidat. Sempre m'ha sabut greu, però, que bandegés la narrativa de la seva producció. Recordo l'època en la qual tots comentàvem el seu article de la contraportada de l'Avui tant o més que els de la Contra actual de La Vanguardia, el diari va fer un disbarat deixant-lo marxar.

    ResponderEliminar
  3. Con el tiempo se ha convertido en un envidiable hombre sabio y sereno.Pero cuanto cuenta el tiempo en llegar a este punto!!!!

    ResponderEliminar
  4. Ja em perdonareu que entri així de sobte jo també a fer el cafè, dient el que segurament és una bestiesa, i és que no puc evitar que, en llegir el mot Gelassenheit de Heidegger, el senti ressonar sovint en clau d'Espinàs. Sovint també en clau planiana. Potser sigui això de l'insistir en el temps de l'ofici, de l'anar fent camí, de la pausa i som-hi altra vegada...
    Pel que fa a això, la diferència entre el primer i el segon, és potser que, sobre la serenitat, l'Espinàs no n'escriu gaire, si més no expressament, sinó que es destil·la simplement del seu anar fent, per una mena de tarannà sòlid i, tanmateix, sense arestes gratuïtes. Mentre que en Heidegger em fa l'efecte que hi ha una mena d'afinitat soterrada entre la serenitat a peu pla i l'angoixa vertiginosa. La qual cosa em fa pensar en el que Löwith deia que Heidegger aconseguia en les seves lliçons. En fi, que afins i alhora tan radicalment distints.

    ResponderEliminar
  5. Bon dia de dissabte a tothom. Finalment la pluja s'ha retirat i tenim un dia de sol esplèndid.
    Quin: Si el que dius és una bestiesa, llavors, la compartim. Més o menys això vaig dir jo l'altre dia a Alella.

    ResponderEliminar
  6. Hi ha molta profunditat a la literatura, aparentment planera, d'aquest home. No és, evidentment, cap "inspector de alcantarillas". Sap que la profunditat es troba a la superfície.

    ResponderEliminar
  7. La figura de l'Espinàs em fa pensar en la necessitat d'autèntics referents en la nostra societat. El recordo, des que era preadolescent, amb el seu programa d'entrevistes a la televisió catalana, una lliçó de conversa amb el temps jugant a favor, però mai amb grans pretensions, sí amb un resultat de petjada profunda...
    Ja sé que salto de tema, però m'agradaria saber com encaixaria això de parlar de vacances de primavera i d'hivern en el sentit comú i la clarividència del propi Espinàs. Insisteixo, treballem per recuperar els autèntics referents, perquè continuem davallant pel pendent de l'"empanada mental global" en la nostra societat catalana (perdó per la contundència final).

    ResponderEliminar
  8. Ramon: A Alella el vaig presentar com un exemple del sentit comú sa.

    ResponderEliminar
  9. Va venir fa uns vuit anys a fer una xerrada a la biblioteca del meu poble i vaig tenir el goig de presentar-lo. Sentir les seves paraules sàvies i serenes veient alhora les cares admirades i respectuoses de TOT el públic (nombrós en aquesta ocasió per a aquesta mena d'actes) va ser una cosa molt peculiar i agradable.

    Sí, Júlia els de l'Avui la van fer grossa, deixant-lo (empenyent-lo a) marxar. Ja sé que et refereixes a narrativa de ficció, però per a mi els seus llibres de viatges són narrativa esplèndida, i per això no he trobat a faltar mai un Espinàs novel·lista. Ara, els contes d'"Un racó de paraigua" són "ficció" molt bona, per exemple. (Si em permets, Gregorio, ho aprofito per posar-lo com a llibre recomanat de la setmana :-).

    ResponderEliminar
  10. És curiós l'Espinàs, és un intel.lectual però no li agrada embolicar-se en filosofies, i hom podria pensar que això li donaria aquesta serenor. Com comprobàrem en la tertúlia que compartirem a Mollet, en un moment que va dir que allò de Conèixer-se a un mateix o anava amb ell.

    ResponderEliminar
  11. Perdoni, a parlar del temps, vols dir l'atmosferic? Entenc que no, entre d'altres coses perque m'enfadaria si no m'haguessis avisat!! En tot cas, tampoc hagues pogut venir corrent com corro per tan llunyanes contrades.

    ResponderEliminar

Comer desde el reclinatorio

 I En el tren de vuelta a casa. Hace frío ahí afuera. Las nubes muy bajas, besando la tierra blanqueada por la nieve. Resisto la tentación d...