Josep Maria Espinàs, un hombre cabal

Quienes siguen este Café de Ocata, ya conocen mi admiración por el escritor Josep Maria Espinàs. Precisamente ahora, en estos tiempos milletristas toca decir que es "Creu de Sant Jordi". Posee, claro, otras muchas condecoraciones, a las que a mi se me antoja añadir la de "Hombre cabal". Desde que nació, en un día acogido al patronazgo de las santas Felicidad y Perpetua, ha escrito más de ochenta libros, más de 10.000 artículos, ha sido el padre de la Nova Cançó y hasta ha compuesto la letra del himno del Barça. Ayer estuve con él y con otro Josep Maria, Josep Maria Esquirol, en Alella, para hablar del tiempo. La gente acudió, a pesar de la tarde tan tempestiva y, vistas las caras, creo que nos lo pasamos todos muy bien. Al calor de la tertulia salieron a relucir diversos textos del escritor que os transcribo a continuación:

I

Entrevista al programa del Canal 33 En clau de vi:

Presentador: Ha tastat mai el vi de Resina grec?
Espinàs: Sí
Presentador: I què li va semblar?
Espinàs: La veritat, és que mai l’he enyorat.

II

Entrevista de Gabriel Pernau a Barcelona. Metròpolis Meditarrània:

- Gabriel Pernau: En general, a la vida, cap on va?
- Espinàs: No ho sé. Et contestaré amb una frase zen. El deixeble pregunta al mestre: "Mestre, on anem?" I el mestre li contesta: "Ja hi som". És dir, sempre s’és en un lloc. Això lliga amb el que deies de la meva actitud general, que sóc impertorbable. La gent sempre està pendent d’on vol arribar; jo, mai. Ni personalment, ni literàriament. Mai no m’he programat. No he volgut ser escriptor, ni a l’adolescència. Em vaig trobar sent escriptor, i vaig admetre aquesta realitat. Sempre he estat en el temps que em tocava viure. El secret és donar-se un minut cada hora. I una hora cada setmana. Que esperes l’ascensor i no arriba, dóna’t un minut de vacances! Cal ser conscients d’aquests espais que estem vivint.

III
De Temps afegit (2001)

“Com en un partit de futbol, l’àrbitre m’ha concedit l’anomenat temps afegit. Per recuperar el temps perdut durant el partir? No tinc la sensació d’haver-lo perdut, el temps. Com no tinc la sensació d’haver-lo explotat. Simplement: he gastat el temps, lliurement, en activitats i en pauses diverses, sense haver-me proposat cap pla d’inversió. (...) Em sento, ara, com el jugador de ruleta que, havent apostat moltes vegades, arriba el moment que s’ha gastat tots els diners que havia previst. I aleshores es troba a la butxaca una fitxa oblidada”

IV

“Dues vegades cada setmana en Lázaro em porta aquest vas com un rellotge de sorra, el temps en forma de glaç que es va fonent molt a poc a poc, i la sensació de beure a petits glops un temps disponible, un temps paladejable, propina de temps als setanta anys llargs, amb color i amb aroma, i sentit entrar pel nas un aire més fresc i oxigenat que el de la respiració quotidiana".

V

De Inventari de jubilacions (1992)

“En aquell temps ens educaven més en la paciència que en l’avidesa, i les col·leccions es feien poc a poc. Aconseguir qualsevol cosa era el resultat –el premi- d’un procés que havia de durar.”

VI

“Així com la pluja obliga la gent a sortir al carrer amb paraigües, la mort d’algú fa que els amics, i els diaris si era un ciutadà conegut, surtin al carrer proveïts d’adjectius (...). Escric aquestes ratlles a dos quarts de dues d’una nit silenciosa d’estiu, només amb la vaga i acompanyadora remor de la ciutat al fons. Fumo una pipa que em va regalar l’amic i pintor Jaume Pla, quan va deixar de fumar, un home que ha resistit tan vitalment les adversitats físiques. No em faria pas res que, després de mort, hi fumés un altre. És com passar la pipa de la pau amb el temps. (...) No he sentit mai l’angoixa existencial ni l’angoixa metafísica (...). Penso que he arribat a una serena comprensió del ser d’avui i del no-ser de demà (...). El fet de jubilar-me de la inquietud per la no existència m’ha dut, com a conseqüència, una jubilació força més recent: la del desig de no influir en res a partir de la mort. (...) Només faltaria que, un cop mort, encara m’haguessin de fer cas. (...). En mi s’ha fet compatible la jubilació de l’angoixa davant l’estat de mort amb el manteniment d’un cert entusiasme davant l’estat de la vida. No és l’entusiasme idealista, és l’entusiasme de la quotidianitat.

VII

"La meva ambició no consisteix a ser feliç, una obsessió que ha fet molt infeliços. Sinó a adonar-me dels instants en què es produeix la seva màgica presència".

VIII

De El nen de la plaça Ballot (1988):

“Fins que venia la tardor, i la plaça s’omplia de les fulles seques caigudes dels plàtans. Quan les trepitjava sentia un crec-crec molt fi, com si l’estiu s’estés cremant, i pujava del terra una flaire barrejada de mel i de fum. Sempre que torno a Argentona, ara, hi trobo fulles seques –continuen caient-ne a la plaça Ballot- en trepitjo discretament unes quantes, que els altres no ho vegin, i respiro aquella mateixa olor, que ara ja sé que és l’olor del temps que encara, per a mi, no ha acabat de passar.