Jerusalem, Atenes, Roma

Article al diari ARA d'avui diumenge: 

El filòsof jueu rus Lev Xestov resumia la història d'Occident com la gigantomàquia entre Atenes i Jerusalem. Per Atenes, com llegim a l'Apologia de Sòcrates, de Plató: "El principal bé per a l'home és conversar cada dia sobre la virtut". Per Jerusalem, com va escriure sant Pau: "El que no neix de la fe és pecat". 

Són molts els filòsofs que han cregut que l'oposició entre Atenes i Jerusalem és insuperable, ja que no hi hauria una posició intermèdia entre la creença i la increença que ens permetés la imparcialitat del judici. En aquest debat tots els que hi intervenen són testimonis de càrrec i no caldria descartar que la seva posició fos més deutora d'un acte de voluntat que d'una observació raonada dels fets. Si això fos així, l'antagonisme entre Jerusalem i Atenes seria més moral que teòric. 

Els partidaris d'Atenes acostumen a parlar en nom de la ciència. Els de Jerusalem els contesten que partint de la base d'una ciència atea només es poden assolir resultats que confirmen les premisses del punt de partida, la qual cosa no implica que aquestes premisses estiguin ben justificades. 

La ciència es presenta a si mateixa com el resultat d'una raó humana autònoma, independitzada dels postulats de la fe religiosa. Però l'home segueix sent avui el que ha estat sempre, un animal polític, i no està gens clar que l'autonomia moral no sigui la forma ètica del dubte universal. Concebuda com a principi de la consciència religiosa, de la raó científica i de la legislació moral, l'autonomia podria proporcionar un món perfectament intel·ligible en el seu funcionament però incapaç de donar orientació moral. L'home, llavors, ho comprendria tot... tret d'ell mateix. Podria ser fins i tot que bona part dels nostres mals presents (estic pensant en l'educació) tinguin a veure amb l'oblit de les finalitats humanes. Avui els debats prioritzen les condicions científiques que fan possible l'acció i desatenen la capacitat mobilitzadora dels fins transcendents (religiosos o no). ¿Es pot sustentar l'educació en fonaments estrictament immanents de la persona? 

No cal ser gaire sagaç per constatar que Atenes s'ha imposat a Jerusalem en les conviccions espontànies de la ciutadania. Però les armes que han garantit la victòria han estat sovint les de la burla, no pas les de l'argumentació. Atenes ha triomfat perquè no li ha importat trair-se a si mateixa en no desaprofitar cap ocasió per ridiculitzar l'adversari i ho ha fet per raons que considera morals. És a dir, la consciència de la seva superioritat moral permet a Atenes saltar-se els seus principis sense cap remordiment. No és gens inusual descobrir els partidaris d'Atenes inflamats d'indignació moral, una actitud que sembla molt més pròpia de la Bíblia que de la Il·lustració. 

Si tinc raó, llavors la victòria d'Atenes sobre Jerusalem ha estat tan real com incompleta. Per ser completa, Atenes hauria de proporcionar dues coses: un món perfectament comprensible i un ordre moral perfectament raonable. Mentre no ens proporcioni això caldrà admetre que l'apel·lació de Jerusalem a un Déu misteriós com a fonament de totes les coses no pot ser desmuntada pels que no poden desentranyar els misteris del Tot. 

Atenes, des d'Epicur fins als moderns defensors del lema "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida", ha assumit el deure moral de substituir el poder reconfortant de la religió pel de la raó. La ciència seria el bàlsam racional que asserena l'ànima. Però a hores d'ara ni som capaços de sotmetre el Tot a la legalitat científica, ni disposem d'arguments racionals per criticar qui preserva un sentiment de pietat cap a l'ocult. Això no té res a veure amb la superstició, sinó amb la moderació necessària a l'hora d'explicar el que tenim davant dels ulls sota la consciència del que se'ns escapa. La pietat podria ser un altre nom de la docta ignorància socràtica i així, doncs, un remei contra la superxeria i el fanatisme, perquè no busca consol on no pot trobar-lo. 

La convicció que la veritat porta incorporada en la seva essència una dotació de pau anímica és deutora d'un pressupost metafísic en absolut exempt de fe. Com estem tan segurs que la veritat sobre el Tot ha de ser consoladora i no repugnant? 

Atenes ha vençut socialment sobre Jerusalem. Caldrà veure si l'ànima europea no estava lligada essencialment a la tensió irresoluble entre ambdues ciutats. Al meu parer, el gran llegat que Benet XVI deixa sobre la seva cadira vacant és el de la voluntat de preservar aquesta tensió.