viernes, 8 de mayo de 2009

Així va néixer Zaratustra

Caspar David Friedrich (1774-1840), L'excursionista sobre un mar de boira.

Us invito a llegir aquest text tenint present un quadre, L’excursionista sobre un mar de boira, de Friedrich i, de ser possible, una simfonia, el Manfred de Schumann o, en el seu defecte, Harold a Itàlia de Berlioz. Us proposo fer una excursió filosòfica pels Alps i aquests autors ens seran uns guies de molta utilitat.

Iniciarem el viatge el 1814 amb Schopenhauer, el gran precursor de Nietzsche. En aquest moment té 26 anys i està pujant al Pilatus, a prop de Lucerna. Ve de fer el Chapeau, a França, prop de Chamonix, i l’espera el Schneekoppe, a Alemanya, entre Silèsia i Bohèmia. El dramatisme de la natura, les imponents masses de gel, els salts d’aigua i les imatges dels cims flotants sobre els núvols, com si el seu fonament fos el no-res, el marcaran de per vida. Tot és greu a la muntanya. No hi ha res de trivial ni d’irònic. Els límits quotidians de les coses semblen esborrats per una mesura que tot ho sobrepassa i unifica, la de la natura en estat pur.

Schopenhauer conquereix el Schneekoppe just a trenc d’alba. Els primers raigs de llum ja il·luminen les crestes més altives de les muntanyes, però retenen les fondalades a la uniformitat de l’ombra. Quan finalment la vall s’aclareix, descobreix “l’etern retorn i l’eterna successió de les muntanyes, les valls, boscos i praderes, ciutats i pobles.” Acaba de comprendre que la seva mirada és “l’ull del món”. Molt més tard un excursionista curiós trobarà en un refugi proper aquesta confessió del filòsof: “¿Qui pot ascendir i callar?”. Ha descobert l’experiència de la soledat heroica, que serà el seu llegat als romàntics.

La filosofia ha fet us, des dels seus orígens a Grècia, d’un vocabulari òptic i excursionista. Teoria vol dir visió, contemplació i, també, expedició, excursió. Els historiadors daten el naixement de la filosofia -i alhora de l’excursionisme- amb Soló, que va ser el primer en dedicar-se a recórrer el món amb l’únic desig de veure-hi coses (de teoritzar) i aprendre’n (de filosofar). Aquesta conducta causava una gran estranyesa entre la gent que visitava, que no entenia a què es devia aquesta dèria d’anar tafanejant pel món sense treure’n cap profit material. No era un esforç inútil?

La contemplació gratuïta del món és, efectivament, un esforç inútil, però els grecs entenien que per això mateix era un privilegi de l’home lliure. Amb l’esforç educa els seu caràcter i conquereix el domini de si mateix, que és l’aspiració comuna de l’esportista i el filòsof. Pels grecs, els termes esforç i educació eren sinònims. L’home, per molt racional que fos, el tenien per defectuós si no havia estat educat en la resistència a la fatiga i en la voluntat de vèncer les dificultats. Filosòficament, gràcies a l’esforç es guanya la perspectiva adient per teoritzar la realitat. Per Plató el filòsof és qui sap copsar les coses amb un cop d’ull. Aquesta filosofia de la mirada i de l’ascensió va donar lloc a una metafísica de la visió segons la qual l’ull de l’home és el camí que la natura ha trobat per veure’s ella mateixa. És l’ull del món. Conscient de la seva pròpia bellesa, la natura va crear els homes per poder contemplar-se a través dels nostres ulls. Aquesta idea serà recuperada amb entusiasme pels contemporanis de Byron i Schopenhauer.

Un 17 d’agost de l’any 1816, Lord Byron, nascut el mateix any que Schopenhauer, s’acomiadà de Percy i Mary Shelley a les ribes del llac Leman i va iniciar una excursió pels Alps. A la butxaca portava el Faust de Goethe. De fet, de la trobada de Faust i la muntanya a l’ànima de Byron van néixer Manfred i alguns cants de Childe Harold. “Tot això -va escriure- expandeix l’esperit, encara que la Terra quan perfora el Cel, abandona els homes fútils a baix”.

Dos anys després, el 1818, Friedrich va pintar L’excursionista sobre un mar de boira. El 1834 Hector Berlioz, per encàrrec de Paganini, va escriure Harold a Itàlia i el 1848 Schumann, el seu Manfred. Tots dos van trobar en els personatges de Byron els miralls de les seves respectives ànimes. Ara ens hem d’aturar a la nit de cap d’any de 1864. Nietzsche està interpretant al piano el Rèquiem del Manfred de Schumann. Sempre va pensar en Byron com el prototip del superhome capaç de recrear la realitat i la història, ignorant tots els aspectes de la vida que s’oposessin a la creació sana de la pròpia identitat.

Si aquest text fos un documental, ara caldria pujar el volum de la música que interpreta Nietzsche per facilitar la transició narrativa fins, de nou, els Alps. A vol d’ocell arribaríem fins Sils-Maria, a uns 200 km del llac Leman, i, més exactament, a una roca a la vora d’un llac proper. Som el sis d’agost de 1881 i Nietzsche gaudeix de les llums i les ombres del Piz Corvatsch. Li cedeixo la paraula: “havia fet abstracció de mi mateix, tot era joc, pur joc; tot era llac, llum del mig dia, temps sense objecte. I, de sobte, amic, Zaratustra va passar al meu costat”. De nou hauríem d’elevar el volum de Manfred mentre veient com Nietzsche anota en el seu quadern: “Sis mil peus sobre el mar i molt més elevat encara sobre totes les coses humanes”.

Efectivament, aquí, als Alps, on la grandesa del cim és inseparable del vertigen de l’abisme, va néixer Zaratustra. No és un simple atzar. Per entendre la seva paraula cal haver viscut com l’impuls del desig d’aventura ens treu del llit a mitja nit i ens empeny cap a dalt, a la intempèrie de la muntanya. Si mai no hem sentit el pols agitat per la imminència del cim, no podrem entendre que la vida, com vol Zaratustra, és joc, pur joc, o sigui, un fenomen esportiu. Solament mitjançant l’aventura tenim accés a una vivència sorprenent: al mig del bosc ens trobem com a casa i en entendre que a casa nostra habita el risc, ens fem amb la possibilitat d’acceptar-nos com a éssers naturals. Això no té res a veure ni amb el pessimisme, ni amb el fatalisme, ni amb l’acceptació passiva del sofriment, ni amb la imprudència ignorant o la temeritat cega, sinó amb l’afirmació activa i joiosa de l’esforç que ens permet engrandir el nostre cor i mesurar-nos amb una natura que sempre ens supera. Sabem llavors que mai no la podrem vèncer, però que en el repte traiem el millor de nosaltres mateixos.

Zaratustra és la criatura d’un pensador que camina. Més encara: que sap que “solament els pensaments que tenim mentre caminen valen alguna cosa”. Una llarga excursió era per Nietzsche una activitat filosòfica. De cap de les maneres volia ser un “un cul de plom”, és a dir un pensador que contempla la vida còmodament assegut davant el seu escriptori. Veia en les muntanyes una incitació moral. Al seu parer, solament el cos en moviment ens pot proporcionar pensaments saludables, que són els més elevats. El pensament que neix d’un cos immòbil tendeix a creure’s independent i sense subjecció a la carn i s’imagina pur i incontaminat per la matèria, però un pensament així no és sinó la negació de la vida, quan la funció més noble del pensament és descobrir noves possibilitats de vida. I la vida es descobreix a si mateixa en l’acció, caminant. Els pensador que tenen els peus pesats, llegim a El Gai Saber, pensen malament.

Mentre pugem una muntanya, el jo no es pot permetre el luxe de ser cartesià, és a dir una substància pensant, sinó que es sent de manera diàfana part indissoluble de la carn. Sua per la nostra pell i respira per la nostra boca. Aquí hi ha un saber precís i preciós que li farà exclamar a Zaratustra: “el cos és un savi desconegut”. Per fer-lo parlar, cal fer-lo caminar.

Aquest text, aparegut al darrer número de la revista Vèrtex,
està, per suposat, dedicat a Enric Faura.

32 comentarios:

  1. Excel·lent article. Entenc que és teu, no? No sabia que escrivissis en una revista de muntanyisme! Una gran revista, sens dubte.

    ResponderEliminar
  2. Molt bo. Amb algu que en sapiguess el podries fer realment un hipertext, amb musica i fotografies... Seria una mica carrinclo pero un exit assegurat.

    Per cert, "Així," no "Así"...

    ResponderEliminar
  3. De momento, sólo puedo decir que me he emocionado muchísimo. Gracias por hacernos sentir y pensar

    ResponderEliminar
  4. Abelunimbus. Sí és meu. Però la col·laboració a la revista és puntual.

    ResponderEliminar
  5. Aprofito la comprensible errada (encara que seria considerada digna de pena de mort, per la dictadura nacionalista que ens goberna) per colarme al subconscient de l´autor. Si quan diu:
    Sabem llavors que mai no la podrem vèncer, però que en el repte "traiem" el millor de nosaltres mateixos.
    Si llegeixo "treiem" que suposo és el que volia dir, però si llegeixo "traïm", la lectura s´em fa apasionant.

    ResponderEliminar
  6. M'ha encantat. Aquest quadre sempre m'ha impressionat, també.

    ResponderEliminar
  7. Dn Enrri: per respecte a la seva perspicàcia, deixo l'errada en el seu lloc.

    ResponderEliminar
  8. Doncs moltes mercès, estimada Júlia.

    ResponderEliminar
  9. realment molt bo!!fa pensar... vaig estar-hi fa uns tres anysa als Alps, concretament a Sils Marie, davant la casa on havia estiuejat Nietzsche, molt impresionant, sentir-te allà al mig, en plena natura, era molt impactant, feien moltes ganes d'aventurar-se a descobrir aquelles muntanyes tant majestuoses, tan màgiques...la natura és un llibre obert, ens hi em d'adentrar per intentar comprendre'l!

    ResponderEliminar
  10. Lia: Recordo també perfectament la meva visita a aquella casa. No se si per pura causalitat o per alguna cosa més, aquell dia estava plena de neo nazis caps rapats que feien por.
    No sé si Nietzsche no ha estat una maledicció pels alemanys... als qui, per altra part, tampoc estimava en excés.

    ResponderEliminar
  11. Dictadura nacionalista? Quins collons! El que s'ha darribar a sentir. En fi...

    Trobo magnífic que publiquis en una revista d'quest ram. Mon germà Isaac n'és subscriptor, ja li diré que estigui aten. Jo, per la meva banda, me la compraré.

    Val!

    ResponderEliminar
  12. Gracias por esta deliciosa y sabia lección. Durante una época de mi vida en la que no veía nada claro, me dio por hacer excursiones. Es verdad que el cuerpo es sabio. Él me estaba indicando lo que tenía que hacer. Pero usted aún es más sabio, pues me ha explicado con palabras lo que el cuerpo mudamente decía.
    Después, como agradecimiento, le regalé a la persona que me acompañaba "El caminante" de Hermann Hesse. Si fuera ahora, le regalaría este artículo, aunque estoy segura de que ya lo habrá leído en Vèrtex.

    ResponderEliminar
  13. no sabia que els filósofs podien ser romàntics i alpinistes alhora. No vull ser pas desconsiderat, i menys encara després de llegir un text tan bonic, escrit per qui l'ha escrit, però l'origen dels personatges literaris gairebé sempre és molt més simple i vulgar del que ens pensem.

    ResponderEliminar
  14. un esforç inútil (...) Amb l’esforç educa els seu caràcter i conquereix el domini de si mateix, que és l’aspiració comuna de l’esportista i el filòsof.

    Pero si sirve para esa educación ¿es inútil?
    No sé si me ha tranquilizado al quitarle la acusación de nihilismo a la práctica del deporte (uno, que ha sido un fanático de su práctica mientras el cuerpo le ha aguantado, se ha sentido siempre algo culpable) o me ha preocupado al extenderla a la filosofía.

    Genial el texto, con música y paisaje. A punto he estado de enchufar el ventilador para hacerlo completo.

    ResponderEliminar
  15. Rellegint l'article me n'adono encara més que vaig viure moltes de les sensacions de les que parles fa un any i mig en el meu viatge al Nepal i en les més de dues setmanes caminant al cor de l'Himalaya envoltat d'aquell bé de Déu o de qui sigui, d'aquella majestuositat, envoltat de Ses Majestats, com sempre ha anomenat ma mare a les muntanyes.

    Tot i anar-hi amb l'Isaac i el Pol, el seu fill que amb 13 anys es va aventurar per aquells paisatges remots, recordo moltes estones de soledat i solitud, moltes estones per teoritzar i filosofar i per quedar-te amb la boca oberta davant d'aquell entorn immens. No et pots imaginar, o sí, la sensació de llevar-te encara de nit al vessant d'una muntanya de 6092 metres, acampats a uns 4200, amb la cara nord gelada i imponent de l'Annapurna II, roçant els 8000 i penetrant el cel, davant nostre a l'altre cantó de la vall. Més amunt, la lluna creixent que no ens permetia veure massa estrelles però ens il·luminava no només la paret de neu i gel d'enfront sinó també el mar de núvols baixos que cobrien la vall i formava platgetes a les valls secundàries. Acollonant!!

    En fi, no voldria pas allargar-me massa.

    ResponderEliminar
  16. Un escrit brutalment revelador, i d'una redacció fantàstica. Gràcies. M'ha augmentat encara més les ganes que ja tenia de fer una escapada, crec que viure a la metròpoli reforça la sensació d'ofeg claustrofòbica. També Darwin caminava incombustiblement per intentar copsar millor la realitat.

    ResponderEliminar
  17. Jesús: Sí...sempre que reconeguem que, llavors, el romanticisme de Nietzsche és, al menys, una mica especial.

    ResponderEliminar
  18. Bel: El cuerpo tiene sus razones, eso es cierto. Y no siempre la razón las entiende.

    ResponderEliminar
  19. Francesc: El món dels filòsofs va ple de perversitats de tota mena.

    ResponderEliminar
  20. Claudio: Lo del ventilador es una magnífica idea. ¿Práctica nihilista? No, hombre... está más allá del bien y del mal.

    ResponderEliminar
  21. Abelunimbus: Pot vostè allargar-se quan vulgui. Sempre és un plaer llegir-lo.
    Ahir vaig passat la tarde a Tiana, molt bé. Entre les sorpreses agradables va estar una salutació de la Lia.

    ResponderEliminar
  22. Efrem: Un proverbi sefardí: "caminando y hablando". És també el títol d'un llibre d'un amic meu, Harry Moreno, sefardí que coneix perfectament la importància de caminar. El poble jueu, de fet, és un poble que no deixa de caminar.

    ResponderEliminar
  23. Molt bonic, de debò, però a aquestes alçades a mi ja ningú em cura el meu recalcitrant antiromanticisme (a més, que m'ha costat molt d'arribar-hi, coi!). Potser per això caminar només em serveix per dispersar la ment, no pas per concentar-me. Per aconseguir alguna cosa semblant a un pensament bo (aprofitable) necessito la immobilitat quasi absoluta: una tragèdia, vaja. I una altra tragèdia: l'alta muntanya m'aclapara tant que m'ofega. El mar, sempre el mar... (no, no és contradicció: contemplar el mar no genera mai turbulències romàntiques, sinó que és sedant i predisposa a la raó).
    Bé, res d'això no em fa valorar menys el gran Nietzsche (ni el vell Shopenhauer). I perdó per la meva pedanteria dominical, Gregorio, però és que intueixo que d'aquí a un parell d'hores el xivarri ciutadà serà irresistible, i potser és això que em descontrola. Salut, tanmateix!

    ResponderEliminar
  24. haig de considerar doncs que ja no queda en tot l'orb ningú seriòs?, a banda d'en Pep Guardiola.

    ResponderEliminar
  25. Un Romanticismo de buenas intenciones pero que acaba en el abismo de la locura sin-fondo. Justo al ver a Zarathustra desdoblándose de su propio cuerpo (proceso esquizogónico). Abstracción de si mismo, es decir disolución de la conciencia, para devenir qué?. Puro juego, al estilo derridiano, puro azar que se repite en una y mil jugadas. Juego sin reglas de la physis. El ojo-espejo romántico de la physis de Schopenhauer es todo lo contrario que ese iluminado de Zarathustra desubjetivizado que grita una y otra vez contra la res cogitans de Descartes. Hasta que punto el propio Zarathustra necesita del cuerpo enfermo de Nietzsche.

    ResponderEliminar
  26. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  27. Sí, em constava la teva visita però vaig estar tot el cap de setmana amb febre. Manda huevos que em posi malalt de mitjana un cop cada dos anys i coincideixi amb un cap de setmana que et tenim a Tiana. Ja em va comentar la Lia que havia passat a saludar-te, una llàstima que no es pogués quedar. En tot cas, efectivament, tenim un Vins i divins pendent.

    ResponderEliminar
  28. Gràcies per la dedicatoria, no és mereix.

    Molts lectors de Vèrtex (em consta) han descobert a un autor i a un pensament iluminador. I li han donat un nou sentit i una nova perspectiva a una cosa que fan cada cap de setmana.

    Gràcies,

    ResponderEliminar

Comer desde el reclinatorio

 I En el tren de vuelta a casa. Hace frío ahí afuera. Las nubes muy bajas, besando la tierra blanqueada por la nieve. Resisto la tentación d...