Així va néixer Zaratustra

Caspar David Friedrich (1774-1840), L'excursionista sobre un mar de boira.

Us invito a llegir aquest text tenint present un quadre, L’excursionista sobre un mar de boira, de Friedrich i, de ser possible, una simfonia, el Manfred de Schumann o, en el seu defecte, Harold a Itàlia de Berlioz. Us proposo fer una excursió filosòfica pels Alps i aquests autors ens seran uns guies de molta utilitat.

Iniciarem el viatge el 1814 amb Schopenhauer, el gran precursor de Nietzsche. En aquest moment té 26 anys i està pujant al Pilatus, a prop de Lucerna. Ve de fer el Chapeau, a França, prop de Chamonix, i l’espera el Schneekoppe, a Alemanya, entre Silèsia i Bohèmia. El dramatisme de la natura, les imponents masses de gel, els salts d’aigua i les imatges dels cims flotants sobre els núvols, com si el seu fonament fos el no-res, el marcaran de per vida. Tot és greu a la muntanya. No hi ha res de trivial ni d’irònic. Els límits quotidians de les coses semblen esborrats per una mesura que tot ho sobrepassa i unifica, la de la natura en estat pur.

Schopenhauer conquereix el Schneekoppe just a trenc d’alba. Els primers raigs de llum ja il·luminen les crestes més altives de les muntanyes, però retenen les fondalades a la uniformitat de l’ombra. Quan finalment la vall s’aclareix, descobreix “l’etern retorn i l’eterna successió de les muntanyes, les valls, boscos i praderes, ciutats i pobles.” Acaba de comprendre que la seva mirada és “l’ull del món”. Molt més tard un excursionista curiós trobarà en un refugi proper aquesta confessió del filòsof: “¿Qui pot ascendir i callar?”. Ha descobert l’experiència de la soledat heroica, que serà el seu llegat als romàntics.

La filosofia ha fet us, des dels seus orígens a Grècia, d’un vocabulari òptic i excursionista. Teoria vol dir visió, contemplació i, també, expedició, excursió. Els historiadors daten el naixement de la filosofia -i alhora de l’excursionisme- amb Soló, que va ser el primer en dedicar-se a recórrer el món amb l’únic desig de veure-hi coses (de teoritzar) i aprendre’n (de filosofar). Aquesta conducta causava una gran estranyesa entre la gent que visitava, que no entenia a què es devia aquesta dèria d’anar tafanejant pel món sense treure’n cap profit material. No era un esforç inútil?

La contemplació gratuïta del món és, efectivament, un esforç inútil, però els grecs entenien que per això mateix era un privilegi de l’home lliure. Amb l’esforç educa els seu caràcter i conquereix el domini de si mateix, que és l’aspiració comuna de l’esportista i el filòsof. Pels grecs, els termes esforç i educació eren sinònims. L’home, per molt racional que fos, el tenien per defectuós si no havia estat educat en la resistència a la fatiga i en la voluntat de vèncer les dificultats. Filosòficament, gràcies a l’esforç es guanya la perspectiva adient per teoritzar la realitat. Per Plató el filòsof és qui sap copsar les coses amb un cop d’ull. Aquesta filosofia de la mirada i de l’ascensió va donar lloc a una metafísica de la visió segons la qual l’ull de l’home és el camí que la natura ha trobat per veure’s ella mateixa. És l’ull del món. Conscient de la seva pròpia bellesa, la natura va crear els homes per poder contemplar-se a través dels nostres ulls. Aquesta idea serà recuperada amb entusiasme pels contemporanis de Byron i Schopenhauer.

Un 17 d’agost de l’any 1816, Lord Byron, nascut el mateix any que Schopenhauer, s’acomiadà de Percy i Mary Shelley a les ribes del llac Leman i va iniciar una excursió pels Alps. A la butxaca portava el Faust de Goethe. De fet, de la trobada de Faust i la muntanya a l’ànima de Byron van néixer Manfred i alguns cants de Childe Harold. “Tot això -va escriure- expandeix l’esperit, encara que la Terra quan perfora el Cel, abandona els homes fútils a baix”.

Dos anys després, el 1818, Friedrich va pintar L’excursionista sobre un mar de boira. El 1834 Hector Berlioz, per encàrrec de Paganini, va escriure Harold a Itàlia i el 1848 Schumann, el seu Manfred. Tots dos van trobar en els personatges de Byron els miralls de les seves respectives ànimes. Ara ens hem d’aturar a la nit de cap d’any de 1864. Nietzsche està interpretant al piano el Rèquiem del Manfred de Schumann. Sempre va pensar en Byron com el prototip del superhome capaç de recrear la realitat i la història, ignorant tots els aspectes de la vida que s’oposessin a la creació sana de la pròpia identitat.

Si aquest text fos un documental, ara caldria pujar el volum de la música que interpreta Nietzsche per facilitar la transició narrativa fins, de nou, els Alps. A vol d’ocell arribaríem fins Sils-Maria, a uns 200 km del llac Leman, i, més exactament, a una roca a la vora d’un llac proper. Som el sis d’agost de 1881 i Nietzsche gaudeix de les llums i les ombres del Piz Corvatsch. Li cedeixo la paraula: “havia fet abstracció de mi mateix, tot era joc, pur joc; tot era llac, llum del mig dia, temps sense objecte. I, de sobte, amic, Zaratustra va passar al meu costat”. De nou hauríem d’elevar el volum de Manfred mentre veient com Nietzsche anota en el seu quadern: “Sis mil peus sobre el mar i molt més elevat encara sobre totes les coses humanes”.

Efectivament, aquí, als Alps, on la grandesa del cim és inseparable del vertigen de l’abisme, va néixer Zaratustra. No és un simple atzar. Per entendre la seva paraula cal haver viscut com l’impuls del desig d’aventura ens treu del llit a mitja nit i ens empeny cap a dalt, a la intempèrie de la muntanya. Si mai no hem sentit el pols agitat per la imminència del cim, no podrem entendre que la vida, com vol Zaratustra, és joc, pur joc, o sigui, un fenomen esportiu. Solament mitjançant l’aventura tenim accés a una vivència sorprenent: al mig del bosc ens trobem com a casa i en entendre que a casa nostra habita el risc, ens fem amb la possibilitat d’acceptar-nos com a éssers naturals. Això no té res a veure ni amb el pessimisme, ni amb el fatalisme, ni amb l’acceptació passiva del sofriment, ni amb la imprudència ignorant o la temeritat cega, sinó amb l’afirmació activa i joiosa de l’esforç que ens permet engrandir el nostre cor i mesurar-nos amb una natura que sempre ens supera. Sabem llavors que mai no la podrem vèncer, però que en el repte traiem el millor de nosaltres mateixos.

Zaratustra és la criatura d’un pensador que camina. Més encara: que sap que “solament els pensaments que tenim mentre caminen valen alguna cosa”. Una llarga excursió era per Nietzsche una activitat filosòfica. De cap de les maneres volia ser un “un cul de plom”, és a dir un pensador que contempla la vida còmodament assegut davant el seu escriptori. Veia en les muntanyes una incitació moral. Al seu parer, solament el cos en moviment ens pot proporcionar pensaments saludables, que són els més elevats. El pensament que neix d’un cos immòbil tendeix a creure’s independent i sense subjecció a la carn i s’imagina pur i incontaminat per la matèria, però un pensament així no és sinó la negació de la vida, quan la funció més noble del pensament és descobrir noves possibilitats de vida. I la vida es descobreix a si mateixa en l’acció, caminant. Els pensador que tenen els peus pesats, llegim a El Gai Saber, pensen malament.

Mentre pugem una muntanya, el jo no es pot permetre el luxe de ser cartesià, és a dir una substància pensant, sinó que es sent de manera diàfana part indissoluble de la carn. Sua per la nostra pell i respira per la nostra boca. Aquí hi ha un saber precís i preciós que li farà exclamar a Zaratustra: “el cos és un savi desconegut”. Per fer-lo parlar, cal fer-lo caminar.

Aquest text, aparegut al darrer número de la revista Vèrtex,
està, per suposat, dedicat a Enric Faura.