Aquell juliol del 36

Article al diari ARA

Joaquim Renart anota el diumenge 19 de juliol al seu diari (87 carpetes escrites entre 1918 i 1961) un apunt dedicat a Apel·les Mestres, que havia mort aquella mateixa matinada: "Ell hi havia dit en broma més d'una vegada: «Quan em mori cauran llamps i trons»". Però el que semblava haver caigut aquell mateix dia del cel de la història era l'espectacle de la revolució. 

"En girar a la cantonada de la Rambla -va escriure Frank Borkenau-, hem tingut una sorpresa increïble: davant dels nostres ulls, de cop, la revolució". "Mira que n'és de bonica la revolució!", va exclamar el brigadista Sygmunt Stein. Alguna cosa molt feixuga s'havia quedat enrere per sempre i començava una existència més lleugera, més alegre, més solidària, més segura. "Els primers dies -recordava Víctor Alba-, la gent portava una vida improvisada". 

Tot d'una van desaparèixer les sotanes, els barrets i les corbates. I com a expressió espontània de la llibertat estrenada, els carrers es van omplir de la uniformitat romàntica de les granotes blaves de mecànic, adornades amb corretges i insígnies. Orwell s'afanyava a escriure que a Barcelona ja no hi havia classes riques, ja que no s'hi veia ningú ben vestit. Ara es deia salut en lloc d'adéu. A les Rambles s'hi sentien totes les llengües. Des dels arbres, els altaveus difonien els himnes revolucionaris i al carrer els orguenets els seguien amb la fe del convers. Improvisats oradors prenien la paraula per defensar la crema dels diners, l'ensorrament de les presons, la supressió de l'obligació de treballar, les bondats del nudisme, del vegetarianisme o de qualsevol altre isme de moda... A tot arreu es llançaven crits revolucionaris que eren com un brindis al sol novell de l'esperança. Molts homes passejaven, s'asseien als cafès o anaven al cine amb el fusell penjant de l'espatlla, però a les columnes de milicians que es formaven de manera precipitada per anar al front hi havia qui desfilava amb les mans a la butxaca, amb un fusell sense bales que havia trobat en unes golfes, o amb una guitarra. Assegura Edward Knoblaugh que van ser molts els morts i ferits a conseqüència dels trets accidentals d'armes a la rereguarda. 

"La Barcelona d'avui és imponent", escriu Joaquim Renart el 22 de juliol. Hi veu cotxes i més cotxes amb gent armada, mocadors blancs a les balconades, punys amunt, crema d'edificis, convents i esglésies, el cel amb una boira de fum dels incendis, mobles, trastos que es llancen des dels balcons. Hi sent parlar d'algú que ha fugit, d'altres que han mort, la ràdio donant senyals d'optimisme, trets pels terrats... "Qui descriurà tot això amb la seriositat i la grandiositat del moment que ara vivim?", es pregunta. 

Fins ben entrada la matinada les orquestres recorrien els carrers anunciant la imminència del futur.

Es van expropiar els cotxes particulars. Probablement mai no s'ha conduït a Barcelona de manera més temerària, despreocupada i alegre que llavors. Diu Koltsov, el corresponsal de Pravda , que semblava que fins i tot els cotxes havien autoproclamat la seva llibertat... contra el codi de circulació. Abans d'acabar el juliol, no hi havia un cotxe a Barcelona sense bonys. 

Les dones van experimentar una nova seguretat en si mateixes. Moltes portaven les granotes blaves i un barret militar i aviat la miliciana es va convertir en símbol de la República. "Pels carrers -escriu Joaquim Renart- s'hi veuen noies i dones ben guapes, sense capell, sense tenyits, mostrant-se tal com són. Vesteixen còmodes, lleugeres, fresques. Sense mitges moltes d'elles, sense guants reixats, ni cadenes, ni penjolls, passen amb la gràcia de la seva feminitat. D'aquesta revolució en quedarà també la visió de les dones guapes i ben airoses amb el seu vestit senzill i el cap ben eixerit". 

Però la tardor va arribar puntual a la seva cita amb el calendari. El guàrdia d'assalt va anar substituint el milicià. "La revolució -va reconèixer Kaminski- ja no és l'alegre noia que somriu des d'un cartell al passejant. La revolució s'ha convertit en un soldat sense afaitar, amb casc, amb granades al cinturó". Mary Low es va adonar que els homes van començar a treure les corbates dels armaris. A les parets hi havia pintades noves. "Més mongetes i menys punyetes", deien. 

El 26 de setembre, Joaquim Renart escriu: "L'home és quelcom de fantàstic. S'acostuma a tot, s'adapta a tot. El que ahir era impossible, avui és normalíssim. La paraula impossible s'haurà d'esborrar del diccionari. L'home és quelcom ben fantàstic. S'acostuma a tot, s'adapta a tot".