miércoles, 21 de diciembre de 2016

Blanquerna

Me voy retirando a mis cuarteles de invierno. Hace unos meses me despedí del diario ARA y éste, de la revista VALORS. He decidido tomarme la vida con más tranquilidad y, sobre todo, ahorrar tiempo para invertirlo en lecturas. Voy a intentar aprender a leer antes de morirme. Sería bonito un epitafio de este tipo: "Finalmente, aprendió a leer", aunque sigo prefiriendo el que elegí hace tiempo: "Aquí yace Gregorio Luri. Condujo en Nápoles".

Mi último artículo en VALORS es el siguiente:

Fa quatre anys, la meva dona i jo ens vam regalar el luxe d’un viatge a peu de dues setmanes pels Balcans que s’iniciava a Blanquerna, en un barri d’Istambul on, segons les guies turístiques “convé no aventurar s’hi sols”. Però convé fer-ho perquè enmig del caos, la pobresa i la brutícia del barri, resulta tota una troballa l'illa de pau de l'actual església de Blanquerna: Panayia Vlaherna. En traspassar el llindar, vam ser rebuts per la joia d'unes enormes roses grogues a banda i banda d’un passadís cobert per plantes enfiladisses que ens va oferir el present  d’una ombra espessa. Al fons s’entreveia una font i una capella.

Els orígens de Blanquerna es remunten –segons diuen- al temps de l'emperador Lleó el Gran, quan els germans Galbi i Càndid van trobar en una casa d’un poblet proper a Nazareth la túnica de la Mare de Déu. En tornar a Constantinoble, van convèncer l'emperador per recollir aquella relíquia en una església que s’hauria d’aixecar amb aquest propòsit prop de la costa, l'església de Blanquerna. 

Sant Joan Damascè ens en transmet una altra versió. Comença dient que desprès de consagrar l'església de Blanquerna l’any 450, l'emperadriu Aelia Pulquèria va voler santificar-la amb una gran relíquia que es guardava a Getsemaní: el sarcòfag de la mare de Déu.

La tradició popular deia que quan Maria estava agonitzant, els apòstols, que predicaven l'Evangeli per tots els racons del món, van ser transportats miraculosament fins al seu llit. D'aquesta manera van poder acompanyar-la en els seus últims moments al costat d'un gran nombre d'àngels. Quan va morir, van introduir el seu cos en un sarcòfag i el van dipositar en un sepulcre de Getsemaní. Els àngels van cantar i van ballar al costat del sepulcre durant tres dies, fins que, de sobte, va cessar el seu cant. En aquest moment l'apòstol Tomàs, que s’havia endarrerit, va arribar a Jerusalem. Com no havia pogut acompanyar Maria en la seva agonia, va demanar als altres apòstols que li permetessin obrir un moment el sarcòfag i contemplar amb reverència aquell cos que havia albergat Déu. En obrir-lo, van descobrir que estava buit. Només van trobar un mantell, que emanava una fragància inefable. 

Quan es va dipositar aquest sarcòfag a Blanquerna, aquesta església va esdevenir el segon temple en importància de Constantinoble, després de Santa Sofia. Va ser remodelada i engrandida per l'emperador Lleó I que li va annexar una font sagrada de les proximitats que en l'antiguitat havia estat consagrada a les nimfes. Cap a l'any 500 es va edificar al seu costat un palau imperial del que encara es poden observar unes restes que no ens ajuden gaire a fer-nos una idea clara del seu perdut esplendor.

Quan vam entrar al recinte de Blanquerna, el primer que vam fer va ser refrescar-nos piadosament amb l'aigua de la font, atès que la imaginació autoritza a considerar-la consagrada alhora a les nimfes i a la Mare de Déu.

En un racó del recinte el guardià estava dinant a l'ombra d'un til·ler amb la seva dona i el seu fill. No es va dignar a obrir-nos la capella ortodoxa perquè, segons ens va dir, només l'obria a grups. En aquest mateix moment van aparèixer dues dones turques que també volien visitar la capella. Ja érem un grup. Però ens va contestar que ni parlar-ne, que només érem quatre persones. No hi va haver manera de fer-li acceptar que quatre persones formen un grup.

Aquí mateix, al costat de l’església de Blanquerna, va desembarcar Roger de Flor al cap de l’estol d’almogàvers a mitjans de setembre de l’any 1303. La immensa majoria d’aquells homes no havia vist mai una ciutat com Constantinoble.

7 comentarios:

  1. ¿No estaría usted interesado en escribir, don Gregorio?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ando en ello. Intento salir de un laberinto en el que me he introducido y que, de encontrar finalmente la salida, se titulará "La imaginación conservadora". Después tengo en mente otra cosa, una especie de panfleto educativo. Pero todo a su tiempo.

      Eliminar
    2. Si me necesita para lo que sea (lectura y corrección de borradores, cuestiones informáticas [o para lo que llegue mi limitada cabeza]), aquí me tiene para lo que quiera.

      Eliminar
  2. No seré precisamente yo, desde Buenos Aires, el que les recuerde a ustedes lo que bien ya saben: "LLibre d'Evast e Blanquerna", de Raimundo Lulio, donde el noble Blanquerna se convierte en papa, renuncia al pontificado -antes de que se produzca el gran rifiuto- y se va a vivir como ermitaño. Lamento haber estado en Estambul y hace ya un tiempo y haberme perdido a Blanquerna. Si hay próxima vez, trataré de convencer al guardián de que cuatro son multitud

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bien recordado está, porque todas estas imágenes manaban con el agua de la fuente.

      Eliminar
  3. Pues ahora que se la leo, no sé si debiera yo, a relativa semejanza, hacer inscribir este, en mi urna cineraria: "Salió vivo...de la rotonda de Tánger".

    ResponderEliminar
  4. Blaquerna, no pas Blaquerna.

    ResponderEliminar

Comer desde el reclinatorio

 I En el tren de vuelta a casa. Hace frío ahí afuera. Las nubes muy bajas, besando la tierra blanqueada por la nieve. Resisto la tentación d...