Els vostres principis [els principis del relativisme nihilista], suposat que obtinguin una adhesió general, tindrien com a resultat, eminentment positiu –admetem-ho provisionalment, fins i tot si l’experiència demostra el contrari-, d’acabar amb les guerres de religió, o, encara més, d’acabar amb totes les guerres provocades per idees o que prenen com a pretext les idees, religioses o no. Els vostres principis evitarien que les persones es massacressin les unes a les altres. Literalment, la gent no voldria morir ‘per res’, perquè allò en què creurien seria precisament aquest ‘no-res’. Aquestes conviccions, però, permetrien viure? Potser el nihilisme no mata, però fa viure?
BRAGUE, R., La infraestructra metafísica, CruÏlla, 2010, p. 89.
Potser sí. A mi sempre m'ha fet força "companyia" Cioran (ara fa 100 anys del seu naixement i se'n parlarà; per a bé i per a mal). Però, sense pensar-hi massa, el nihilisme em sembla una forma de cinisme. I com que sempre he cregut que no hi ha cinisme sense intel·ligència, descanso, amb un somriure als llavis, en la comoditat del no-res. Fins que salten les pulsions i urgeix donar-li forma a aquest no-res. "Nosaltres" potser en som conscients; i cataloguem (tenim eines per enganyar l'inconscient). Però "ells", més terrenals, confonen l'alegoria amb "pin-up".
ResponderEliminarEm sembla que quan cal alguna cosa més que nutrients per viure, el no-res és la sala d'estar de les elits. I no m'està malament.
Res; no em facis gaire cas. Després de veure l'USAP-Toulon de dissabte estic més... "metafísic". Ja se'm passarà.
Aunque supongo que ya lo conoce.
ResponderEliminarhttp://ndpr.nd.edu/review.cfm?id=22849