jueves, 22 de agosto de 2013

El capitalisme és una bona idea…

Article d'avui a l'ARA 

"El comunisme és una bona idea que ha estat mal aplicada", es diu sovint. I ningú s'escandalitza. S'ho creuen, segons un informe de l'Oficina Federal d'Estadística, tres de cada quatre alemanys de l'Est. A Europa no hi ha progre que no ho pensi de Cuba, amb l'afegit que, en aquest cas, la culpa és dels ianquis. Ara bé, si aneu dient amb convenciment que "el capitalisme és una bona idea que està mal aplicada", ningú us acceptarà aquest intent d'autoamnistia.

Del comunisme, de fet, es diu exactament el mateix que de l'Església: la idea és santa, els pecadors són els homes. D'aquesta manera resten blindats contra qualsevol assalt de la realitat. El cristianisme i el socialisme coincideixen en la seva oferta de platonisme per al poble.

L'ideal comunista és tan noble i incontaminat que Antonio Gramsci parlava dels seus màrtirs amb una profundíssima pietat, considerant-los moralment superiors als del cristianisme, ja que no els animava la fe en la vida ultraterrenal, sinó la seva realització històrica (és a dir: la fi de la història). Però aquesta és una manera una mica tortuosa de reconèixer que els animava una fe fervent. I com sabem els que vam estudiar el catecisme, la fe és creure el que no es veu.

El capitalisme, a diferència del socialisme, sempre està exposat a ser impugnat per la realitat. I em pregunto si no rau, precisament aquí, la seva superioritat moral respecte al comunisme.

Un nen que passa gana és, sense cap dubte, una crueltat capitalista. Però 100 milions de morts no són una objecció per al comunisme, perquè els seus defensors neguen de manera vehement que el comunisme pugui ser encausat. Com podria encausar-se, ens diuen, el que mai no ha existit?

L'únic capitalisme que hi ha és el realment existent en cada cas; a diferència del comunisme, que només troba la seva realitat en la seva absència.

Si algun règim o partit comunista ha fet alguna cosa condemnable, aquesta condemna és la prova que no era veritablement comunista. Si Laurencic, el depravat dissenyador de la famosa txeca del carrer Vallmajor, va cometre un crim contra la humanitat (dels que no prescriuen), no per això és vergonyós manifestar-se al costat d'un estalinista. Hi ha més partidaris del dogma de la Immaculada Concepció entre els comunistes que entre els catòlics.

Quan Bush i Putin van arribar a França per commemorar el 60 aniversari del desembarcament aliat a Normandia, només el primer va ser rebut amb manifestacions de rebuig a tot Europa. ¿Vol dir això que per a la consciència pacifista europea els morts de Txetxènia valien menys que els de l'Iraq? En absolut. Només vol dir que aquesta consciència estava formada amb les imatges proporcionades pels mitjans de comunicació capitalistes, que no tenien accés al que passava a Txetxènia. El capitalisme democràtic genera de manera natural una autoconsciència crítica de si mateix ràpidament consumida per tots els exaltat d'indignació moral anticapitalista. Per això els indignats són un fenomen tan capitalista com la Coca-cola, les samarretes amb el retrat del Che Guevara o el llibre No logo , de Naomi Klein.

El capitalisme és una bona idea si exigir respostes pràctiques -i no merament tecnològiques o ideològiques- per als problemes polítics és una bona idea. És a dir, si la saviesa pràctica és més eficaç per encarar els problemes humans que la tècnica o la ideologia. El que passa és que en qüestions de saviesa pràctica cap sistema polític va sobrat. Per això mateix el capitalisme no pot estar sinó mal aplicat. Fins i tot podem afegir que no pot estar sinó mal dissenyat. El capitalisme no hi cap en una teoria. En ell es posa de manifest amb tota la seva cruesa la llei fonamental de la política, que diu que la urgència dels problemes a resoldre és sempre molt més gran que la nostra capacitat per comprendre'ls.

François Furet va concloure el seu gran llibre, Le Passé d'une illusion (1995), amb aquestes paraules: "Aquí estem, condemnats a viure en el món que vivim".

Marx ja es va adonar que entre la filosofia i l'estudi del món real hi ha sovint la mateixa relació que entre la masturbació i l'amor sexual. Però aquesta lliçó de filosofia elemental només se l'aplica el capitalisme, un sistema manifestament imperfecte i corrupte, però que no s'enganya a si mateix amb la suposada superioritat moral de les seves promeses incomplertes. Sap una cosa que el comunisme ignora: que, com advertia Bossuet, "Déu es riu dels homes que es queixen de les conseqüències al mateix temps que trien alegrement les causes".

30 comentarios:

  1. M'he permès afegir una frase d'aquest article a la secció de cites del meu bloc. Espero que no el molesti.

    ResponderEliminar
  2. Con permiso, creo que en el artículo hay un error de planteamiento. Es verdad que se puede decir "El comunismo es una buena idea, que ha sido mal aplicada". Pero que no se puede decir "El capitalismo es una idea, que ha sido mal aplicada". Por la sencilla razón de que el capitalismo no es una idea, sino una mera práctica (a la que se puede superponer cualquier explicación o teoría, por supuesto). O sea, que los aciertos del comunismo se pueden medir por su adecuación o no a su idea; los del capitalismo, no.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Es lo que pretendía decir al final del artículo.

      Eliminar
    2. ¡Pues haberlo dicho! (Es broma)

      Eliminar
    3. El capitalismo, término al que es muy difícil dar contenido, no es sólo práctica. Evidentemente hay una reflexión, que se produce sobre los hechos. Lo que no hay es un modelo social previo, respecto al que podamos comparar el presente. Habría que pensar si no viene de ahí su victoria. Y que Maquiavelo&Locke le dan sopa con honda a Marx&Engels.

      Eliminar
  3. Esta el capitalisme desfassat ? pregunta poc rellevant en el cas del comunisme...
    " El capitalisme, a diferència del socialisme, sempre està exposat a ser impugnat per la realitat. I em pregunto si no rau, precisament aquí, la seva superioritat moral respecte al comunisme." Per mi no és una questió moral sino com diu voste una questió practica...El capitalisme es més practic...
    Quan es parla d'això sempre es fa enfasi en les diferencies, és que ningu vol veure les similituds ?
    Els que aviu son capitalistes, demà poden ser comunistes si els convé...com vam veure a la Urss en sentit contrari.
    La completa manca de lucidesa dels "progres" que tan bé expressa la frse de Bousset, no és argument a favor del capitalisme. Jo he estat d'esquerres i m'atreveixo : la gent d'esquerres son massa viscerals i sentimentals per entendre la politica que com vosté diu és un joc fonamentalment practic que sempre ha de ballar amb la realitat, sigui com sigui...
    El que esta passant en el mon de les finances demostra que el capitalisme és un joc trampós : moltes corporacions haurien d'estar quebrades si les normes del joc capitalista fossin reals. Ni els capitalistes creuen en el capitalisme, altre cosa és que l'utilitzin...per això el capitalisme no té cap futur, ni els seus beneficiaris hi creuen...qui hi pot creure doncs ? Avui ser capitalista es una forma de platonisme com vosté mateix diu...El capitalisme només és una vestidura, per quina intenció ?

    ResponderEliminar

  4. Bossuet, "Déu es riu dels homes que es queixen de les conseqüències al mateix temps que trien alegrement les causes".

    ¿Dios riente? Es curioso que mientras el dios hebreo de la Bíblia, se ríe del hombre, el dios cristiano del N.Testamento, creo que no aparece riendo nunca. !A muchos se les romperán los esquemas........

    Y el Dios de la risa está asociado a :
    "La palabra" riesgo "se deriva de la primera risicare italiano, que significa" se atreven ". En este sentido, el riesgo es una opción en lugar de un destino".
    Peter L. Bernstein , "Contra los Dioses: La historia notable de Riesgo".

    H. Ambossat

    ResponderEliminar
  5. Creo que es Erasmo quien reconoce que en los evangelios, Jesús no se ríe nunca, pero sí que llora. Añade Erasmo que eso no significa que nunca se riera.

    ResponderEliminar
  6. Sí, eso de la falta de sentido del humor de los fundadores religiosos es preocupante, pero normal:
    http://antoniopriante.wordpress.com/2012/07/23/el-humor-bien-entendido-i/

    ResponderEliminar
  7. No estoy de acuerdo en que no exista una "idea" del capitalismo. Si podemos hablar con cierto sentido del capitalismo es porque tenemos una cierta idea del mismo. Y lo mismo pasa con el socialismo. ¿Dónde está el problema?.
    A mi me parece que el capitalismo de la Inglaterra de Dickens se diferencia tanto del capitalismo de la Suecia de Olof Palme como el estalinismo de finales de los años treinta del de los últimos tiempos de la RDA. El problema para los defensores del modelo soviético es explicar por qué desembocó en una restauración del capitalismo
    El artículo de Luri está en lo cierto en la medida en que señala correctamente a quién corresponde la carga de la prueba. Pero se malinterpreta totalmente el sentido de la crítica marxista del capitalismo. Marx elogió supremamente el capitalismo, y vió en instituciones que se desarrollaban en su seno la promesa de su superación conservando lo mejor del mismo , su dinamismo económico sin igual. Quizá se equivocó. Pero en un país donde tenemos una multinacional como Mondragón y cuyo mayor éxito en gestión pública - en términos comparativos con su entorno- ha sido una Sanidad Pública , me parece que deberíamos sospechar que la palabra "socialismo" se puede declinar en más lenguajes que el leninista.

    Por cierto, no está usted solo, acabo de llegar de allá y más o menos lo que usted dice al parecer lo dicen en las televisiones italianas de Berlusconi todos los meses. Por algo será.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tiene usted razón.

      El anticapitalismo de Marx parte de una valoración altísima del capitalismo y se diferenciaba en ésto de todo el anticapitalismo de su época, algo de lo que era muy consciente y no dejó de subrayar. No hay más que leer el Manifiesto Comunista.Era desarrollando o generalizando instituciones que ya presentaba el capitalismo de su época como tendríamos dinamismo industrial, pero sin burguesía y sin el lado oscuro de la "destrucción creativa".También tiene usted razón en que la seriedad y viabilidad de esta crítica pasa por "digerir" el porqué el "socialismo real" no se reformó en un sentido socialista, y no simplemente por decir que el capitalismo produce crisis periódicas y polariza la sociedad en clases antagónicas. Yo le diría que ningún economista marxista o neomarxista serio cree hoy, sin embargo,en un socialismo como imaginó Marx, sin mercados para los medios de producción.

      Parafraseando al gran Leo Strauss la "reductio ad Stalinum" o "Leninum" es , por otro lado,inevitable à droite. Da mucho rendimiento. Berlusconi es un caso límite: lo de que el comunismo es "una forma mentis" ,vamos que la izquierda es una psicopatología, es de antología...

      Eliminar
    2. Es muy instructivo para comprender a Marx ver lo perplejo que se quedó al enterarse del éxito de El Capital en Rusia. Si en algún lugar no esperaba ser entendido era allí.
      "¿No es una ironía del destino -le escribió a Engels- que los rusos, a los que he combatido durante veinticinco años, siempre quieran ser mis benefactores? Corren en pos de las ideas más extremas que Occidente ofrece, en un arranque de pura glotonería."

      Eliminar
    3. Marx era rusófobo, como toda los liberales de su época que consideraban al régimen zarista como el campeón de la Reacción. Ésto fue a más en el Reino Unido, por el ambiente, Rusia fue hasta la unificación alemana el gran antagonista europeo. Y siguió siéndolo en Asia hasta que los japoneses no se conformaron con el trozo de pastel.

      El mismo hombre que escribió "El capital", escribió la "Historia de la diplomacia secreta en el siglo XVIII".

      Eliminar
    4. Mill , sí hay defensores, serios quiero decir, de un socialismo dónde no haya mercados para los medios de producción, por ejemplo P.Cockshott y A.Cotrell, pero claro no me parece que tengan mucha relevancia política, aunque tengan interés teórico.
      Lo de Italia es inenarrable, que diría Pla. He visitado el país varias veces y todavía no sé que ha pasado con la otrora poderosa izquierda local. Lo de las teles de Pol Spot ... Varias veces al año: sale el equipo de economistas "austriacos", el sucedáneo de Furet o Conquest, y de sparring un lego en economía que puede ser versión ecopija a lo Joan Herrera - como los que habrá leído con consternación en esta misma entrada del blog- o algo más mayor pero que no se da cuenta de que va el rollo. No falta el de Comunión y liberación , hablando de Pelagio- esto lo he visto yo- y remontándose a la desobediencia de nuestros Primeros Padres y tal... No se inquieten, que diría Stendhal , vamos progresando, ya no se oponen a las vacunas , pero la música suena igual...

      Salud.Chema.

      Eliminar
    5. De Cockshott y Cottrell quédese con la "pars destruens". Le recomiendo "Abundancia roja" de Francis Spufford que fue finalista del Orwell Prize. Es una cosa entre novela y ensayo. Trata entre otras cosas de los trasuntos soviéticos de Cockshott & Cottrell.

      De Italia. Norberto Bobbio se llevaba las manos a la cabeza cuando, en pleno apogeo del PCI,le decían que Italia podía ser la promesa de una "tercera vía": "Con nuestra evasión fiscal..."

      De la izquierdas realmente existentes. "La primera lección que se ha de aprender en política es que si bien a veces podemos elegir a nuestros adversarios, no ocurre lo mismo con nuestros aliados". Raymond Aron, cuando le reprochaban ciertas compañías . No creo que en las derechas estén mejor, francamente.

      Salud.

      Eliminar
    6. Entre nosotros, las derechas tienen vergüenza de ser de derechas (especialmente notable es a este respecto el caso de Cataluña, donde es imposible conocer a alguien que se autocalifique orgullosamente de derechas) y las izquierdas, también. Así que los diferentes partidos intentan salvar su espacio electoral intentando convencer a la gente de que los otros son peores que ellos. Y si nos remitimos a las pruebas casi podría decirse que todos tienen razón.

      Eliminar
  8. Benvolgut,
    He llegit amb gran interès el seu article i em permeto fer algunes observacions.
    Jo crec que a pesar de la alusió al "sentit pràctic" del capitalisme el seu article es perd en massa anàlisi literari i se li escapen moltissimes dades i fets reals i contrastables, menys quan critica al socialisme per al qual té una base de dades ben solida i documentada. A saber.
    Un nen que es mor de gana és un drama afirma vostè, potser no es recorda que no es tracta d’un sinó de centenars de milers cada dia, i milions que viuen en la més absoluta pobresa i d’altres que sobreviuen com a orfes i mutilats de guerres , provocades per grans emprenedors de la indústria de la mort. I tantíssims més que no tenen ni la més mínima esperança de sortir de la misèria tinguin talent, potencial o molta empenta. Mentre el nostre “bondadós” capitalisme ofereix mil i una segones oportunitats a fills de classes dirigents afortunats per naixement (George W.Bush com a exemple.

    Per no parlar del drama d’un medi ambient arrasat o que en comptes d’ajudar països en dificultats els apuja la prima de risc per a ofegar-los a base d'interessos de crèdit - interessos del deute grec el 2011 de 10 mil milions d'€ a 56 mil Milions, després de "l'anàlisi" de les simpàtiques Goldmann & Sachs i demés.
    Preferir una indústria contaminant i autodestructiva com la del petroli a les renovables o un ús racional de l'energia és una "solució pràctica" del sistema segons vostè? La obsolescència programada és una solució pràctica a un gran problema, si entenem que la riquesa d'una persona passa per davant d'un medi ambient que és de tots.

    Com que m'ha fet gràcia el concepte de solució tècnica m'agradaria citar una petita anècdota que s'esdevingué durant la cursa especial. En descobrir que els bolígrafs no escrivien degut a la falta de gravetat els científics americans invertiren temps i diners en uns boligrafs especials per a resoldre el problema, els soviètics feren quelcom molt més senzill; agafar un llapis. A voltes la simplifacació és la millor de les sol·lucions
    Vostè parla de morts, però perquè no parla de vida? De que països empobrits i bloquejats com Cuba tinguin una esperança i una qualitat de vida més alta que altres del seu entorn com Tahití o Jamaica. Per cert sap quans desnonats ha tingut Cuba en els últims 10 o 20 anys? Ni un de sol. Però segur que és més pràctic fer fora algú que no pot pagar, oi?
    Contraposa vostè els actius bancaris a la vida de les persones? No m'estranya que un sistema que cregui en la gent com a meres xifres damunt d'una pissarra o mà d'obra o una taxa aixequi tanta crítica.

    Em sap greu no poder fer cites tan elevades o reflexions tan morals, però crec més en els fets en debats d'aquest tipus.

    El capitalisme podria ser una bona idea, si es basés en la igualtat d’oportunitats i accés als recursos i en un sistema de garanties i ajuda per a no excloure ningú. Però llavors ja no seria capitalisme.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El que jo dic és que amb un, ja n'hi ha prou per fonamentar la crítica. Si, com és obvi, hi ha més d'un, és fàcil treure les conseqüències.
      He conegut de ben a prop el socialisme real. Seria millor no parlar ni d'ecologia ni d'igualtat de condicions.
      En qualsevol cas res d'això és important, perquè jo podria estar equivocat. El que es verdaderament important és com preservar el seu dret a criticar obertament el sistema en el que viu.

      Eliminar
  9. El dret a crítica s'escapa del sentit del seu article

    ResponderEliminar
  10. El problema del artículo, y de cualquier análisis actual sobre el Capitalismo, es que el Capital-como-tal (producción) no es el mismo que el Capital-como-cual (financiación). Si el "Tal" es Marx y su teoría del Capital, ¿quién es el Cual?
    H. Amnossat

    ResponderEliminar
  11. Crec que vostè fa una anàlisi massa economicista, com el discurs que impera avui dia. En aquest sentit, el capitalisme pot ser vist com un èxit, potser sí. Però si sortim dels paràmetres econòmics (rendibilitat, creixement, ingressos, èxit) el capitalisme és una bàrbarie.
    D'altra banda, vostè participa del discurs de dividir en dos la Realitat: o capitalisme o la seva alternativa: el comunisme; o com a vegades es diu o democràcia o dictadura; o bé o mal. Com vostè sap bé, no només és possible que hi hagi o un règim o un altre. En aquest sentit, crec que és massa fàcil centrar el discurs en aquest dualisme, i més si tenim en compte la seva formació humanística.
    Gràcies.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Mi artículo está escrito después de una relectura apasionada de "Miseria de la teoría", el libro que el marxista británico E.P. Thompson escribió polemizando contra Althusser. Es el marxista Thompson quien me hizo ver que Marx estudió el capital, pero postergó el estudio del capitalismo para una obra que nunca llegó a publicar.
      Raül: si és un defecte voler diferenciar clarament entre el bé i el mal, s'ho reconec, hi participo.

      Eliminar
  12. Thompson? contra Althusser...me interesa!.. pero ¿cómo puede Thompson decir? que la teoría de Althusser es coincidente con el estalisnismo.

    Si fuera cierto, que dice eso Thompson, pues no he leído el libro, tan sólo algún resumen esquemático donde se dice que Thompson dice eso de Althusser.....si fuera cierto (continuo)entonces Thompson leyó completamente borracho a Althusser. Pues la idea fundamental de Althusser es creo yo, la de una "materialismo de la lluvia" y ese materialismo no tiene nada que ver nada con el materialismo de Lenin y por supuesto, menos con la política del stalinismo.
    H. Ambossat
    Ya no lo leo... alá!

    ResponderEliminar
  13. Aquí, http://old.kaosenlared.net/noticia/extractos-libro-miseria-teoria-e.p-thompson-sobre-marxismo-stalinismo
    se dice que "Thompson dice: .... en este libro acusa a Althusser de muchas cosas entre otras de reproducir ideológicamente el estalinismo..."

    Y sin entrar en el ajo más intelectual de la idea de "materialismo de la lluvia", aquí http://elpais.com/diario/1976/07/11/cultura/205884001_850215.html
    el propio Althusser en una entrevista de 1976 a El País, dice algo tan meridianamente claro en contra de lo que Thompson-dice-que dice Althusser como:

    "Con esta respuesta, las direcciones de los partidos comunistas se equivocaron: dictadura del proletariado y estalinismo no son en absoluto sinónimos. Incluso puede decirse que se trata de conceptos opuestos. El estalinismo es una forma monstruosa de la dictadura del proletariado".


    Y de tal guisa, tal desaguisado! fabricado por Thompson.
    H. Ambossat

    ResponderEliminar
  14. M'agradaria sapiguer a qué es refereix quan a l'article diu capitalisme.
    Perqué si al que es refereix és al régim económic i moral caracteritzat per la baixa tendencial (també coneguda com la tendencia a la baixa de la ratio de benefici), segons la cual no hi ha marge de consum que no sigui aferrat de nou per la producció (dit de manera més planera, tot s'evalúa a través del rendiment i la utilitat), on fins i tot el producte ha de ser productiu -fent així que no existeixi mai un producte propiament dit, doncs sempre es reintroduit en un nou mecanisme de producció (l'home que menja per poder treballar, i está clar que no només per aixó, però també per això); si al que es refereix és a aquest régim, no només està clar que no és una bona idea (doncs ens introdueix en un cercle viciós on, en la mesura que tota producció és produent, que tot benefici és reinvertit, el cost de la inversió augmenta fent que la relació inversió/benefici disminueixi), sino que el comunisme (com a mínim el comunisme tal com l'entenen els marxistes "ortodoxos", si es que encara n'hi ha) tampoc és una bona idea, doncs no aconsegueix pas superar aquesta problemàtica.

    ResponderEliminar
  15. Doncs miri, puc contestar de tres maneres:
    1) Si el que està clar en les discussions de cafè no està clar per als savis, aquest és un problema dels savis.
    2) A diferència del comunisme, el capitalisme en un sistema que no pot justificar-se a si mateix a partir de la suposada bondat de les seves promeses incomplertes. Tant és així que per recordar-s'ho a si mateix permanentment, manté subvencionats als seus crítics.
    3) En aquest article entenc per capitalisme el mateix que entenia el marxista britànic E.P. Thompson.

    ResponderEliminar
  16. Bé, doncs si entén per capitalisme el mateix que s'entén en els bars i en els llibre de Thompson, estarà d'acord amb mi en que es tracta d'un sistema económic evinentment pràctic el qual es basa en la reinversió del benefici, és a dir, en el rendiment i la utilitat, i, si és així, com deia, el capitalisme no és una bona idea de cap de les maneres, doncs cau en un cercle viciós que no és capaç de superar. D'altre banda, el marxisme ortodox tampoc seria, ni d'aprop una bona idea, doncs no supera pas la problemàtica que planteja la llei de la baixa tendencial (si la vol comprobar es troba en el tercer llibre del capital secció tercera, també en pot trobar una bona exposició, ampliant el marc del merament económic, a l'apartat 16 del tercer capítol de "L'anti-edip" de Gilles Deleuze); altre cosa seria que parléssim del comunisme plantejat per Bataille, Blanchot, Derrida o Nancy, pero aixó és un altre tema.

    P.D.: Val a dir que m'ha sorprés, d'un estudiós del platonisme com vosté, els seus atacs a l'home (no a l'argument) i les seves apel·lacions al principi d'autoritat al més pur estil de Menó; sobretot, tinguent en compte que la seva "Guía para no entender a Sócrates" fou un dels primers llibres de filosofia que varen caure a les meves mans.

    ResponderEliminar
  17. Pel que fa a la tan adulada autocrítica del capitalisme, només dir que acceptar una crítica que prové d'un mateix (encara que sigui d'una part) no és més que una manera de mostrar que hom no vol ser alterat més que per sí mateix. La crítica mai serà tal si ve de un mateix (o dels seus organismes), la crítica a de venir de fora i no ser esperada perquè realment sigui tal i només quan davant d'aixó es cedeix al canvi, es manifesta que s'estava acceptant el principi d'insuficiencia. No hi ha millo manera de creure's perfecte i suficient que la de pensar que un mateix es capaç de percebre la seva insuficiencia. Si vol cita d'autoritat: "La autocrítica no es, evidentemente, sino el rechazo de la crítica del otro, una manera de ser autosuficiente reservándose el derecho a la suficiencia, el rebajamiento ante sí, que de este modo se sobrealza" M. Blanchot, "La comunidad inconfesable"

    Amicalment,

    ResponderEliminar
  18. me ha gustado la opinión de tu articulo y especialmente cuando la comparas con la iglesia que tampoco es criticable porque es perfecta y los pecadores son los hombres.
    Lo que me queda es que ahora criticar el marxismo, el socialismo marxista es criticar a un muerto, ahora no existen ni los pecadores. Y lo que se plantea es criticar el capitalismo, cosa que los marxistas hicieron tan eficazmente, el capitalismo se presenta como la hidra que siempre se regenera y lo que regenera son muchas injustacias debido precisamente a que no se mide con ninguna instancia ideal, sino solo con la práctica. Y en la practica solo cabe la lucha desaforada por sacar la propia tajada, porque desaparece precisamente la idea de jsuticia. Y ya hace mucho tiempo Agustin dijo que sin justicia los gobiernos no son más que bandas (hoy diríamos mafias) de ladrones

    ResponderEliminar

El guionista caprichoso

 I A eso de las cuatro de la tarde ha sonado el teléfono. Era una de esas llamadas que esperas que nunca lleguen y que cuando llegan, siempr...