miércoles, 25 de mayo de 2011
martes, 24 de mayo de 2011
Estación de Ocata
Le hago una broma al operario que está reparando la máquina que permite el acceso al andén de la estación. Veo que no le gusta.
- Mire usted -me dice-, la estación más vandalizada de toda la línea de la RENFE, y se lleva con mucho la palma, es esta, la de Ocata. Después a distancia, la de Masnou y después, a distancia aún mayor, de de Premià de Mar.
Le aclaro al lector que el tren de Mataró a Barcelona tiene en su tramo central las estaciones, por este orden, de Premià, Ocata y Masnou.
Dejo al operario enfaenado y me voy a casa. Al llegar a la Plaza de Ocata, que el domingo fue okupada un rato, leo una pancarta: "No soy antisistema. El sistema es anti-yo".
He pasado esta mañana por la Plaza de Cataluña. Lo que he visto me ha parecido un perfecto escaparate de lo que puede dar de sí nuestro sistema.
Me da la razón Quintano en ABC. Estoy perdido.
lunes, 23 de mayo de 2011
domingo, 22 de mayo de 2011
Kafka for President
Recojo en parte un artículo que escribir para el ARA hace unos meses:
El 1968 els enfrontaments entre la policia, els negres i els hispans estaven a l’ordre del dia a Chicago, especialment a West Town i Humboldt Park. Els més virulents van esclatar després de l’assassinat de Luther King, el 4 d’abril. Quan semblava que s’anaven esmorteint, els va revifar l’assassinat de Robert Kennedy.
Aquell any hi havia eleccions presidencials i el Partit Demòcrata va triar aquesta ciutat per a la seva convenció. Estimulat per aquest clima, el moviment yippie (Young International Party), creat pels joves radicals com a reacció a la passivitat política dels hippies, va convocar la joventut americana mitjançant la premsa underground a un “festival de vida” el 23 d’agost, en principi per protestar contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, motius que no podien ser més nobles. Davant el perill de nous aldarulls, l’alcalde Richard J. Daley va mobilitzar 20.000 efectius de la policia i la Guàrdia Nacional. De joves n’hi havia uns 10.000. Els xocs i les corredisses entre els uns i els altres eren retransmesos en directe per la televisió a un país expectant. Els yippies van donar un cop propagandístic en presentar-se al cor de la ciutat, el Chicago Civic Center, amb Pigasus, un porquet que volien proclamar candidat a la presidència del país. El cantant folk Phil Ochs el va comprar en una granja i el va batejar Pigasus, jugant amb la figura del cavall alat Pegaso de la mitologia grega i la paraula anglesa pig (porc). En la seva plataforma electoral exigien que qualsevol persona del món pogués votar-lo, ja que les repercussions de les eleccions nord-americanes eren mundials. Hi afegien que mentre que els dos partits principals triaven candidats que en arribar a presidents devoraven el poble, els yippies en proposaven un que podia alimentar-lo.
Els seus partidaris van rebre Pigasus amb crits de “Pork power” i “Vote pig”. Quan tot just van acabar de llegir la primera frase del seu discurs d’acceptació, que deia “Jo, Pigasus, per la present anuncio la meva candidatura per a la presidència dels Estats Units”, el porquet i els organitzadors de l’acte van ser arrestats. Davant de les càmeres de televisió i els fotògrafs dels principals diaris i agències, és clar, perquè els demagogs amb recursos sempre tenen bona premsa i cauen molt simpàtics quan, predicant un altruisme diletant, ens donen la torna del seu narcisisme delectant.
Va ser un moment gloriós per al moviment yippie. Impulsat per la premsa, Pigasus es va convertir en un símbol arreu del país amb la imatge d’un porquet amb ales que encara continua simbòlicament viu. Respecte a l’innocent animal de carn i ossos, es va escampar el rumor que se l’havien cruspit els policies que el van detenir.
Aquell any hi havia eleccions presidencials i el Partit Demòcrata va triar aquesta ciutat per a la seva convenció. Estimulat per aquest clima, el moviment yippie (Young International Party), creat pels joves radicals com a reacció a la passivitat política dels hippies, va convocar la joventut americana mitjançant la premsa underground a un “festival de vida” el 23 d’agost, en principi per protestar contra la guerra del Vietnam i la segregació racial, motius que no podien ser més nobles. Davant el perill de nous aldarulls, l’alcalde Richard J. Daley va mobilitzar 20.000 efectius de la policia i la Guàrdia Nacional. De joves n’hi havia uns 10.000. Els xocs i les corredisses entre els uns i els altres eren retransmesos en directe per la televisió a un país expectant. Els yippies van donar un cop propagandístic en presentar-se al cor de la ciutat, el Chicago Civic Center, amb Pigasus, un porquet que volien proclamar candidat a la presidència del país. El cantant folk Phil Ochs el va comprar en una granja i el va batejar Pigasus, jugant amb la figura del cavall alat Pegaso de la mitologia grega i la paraula anglesa pig (porc). En la seva plataforma electoral exigien que qualsevol persona del món pogués votar-lo, ja que les repercussions de les eleccions nord-americanes eren mundials. Hi afegien que mentre que els dos partits principals triaven candidats que en arribar a presidents devoraven el poble, els yippies en proposaven un que podia alimentar-lo.
Els seus partidaris van rebre Pigasus amb crits de “Pork power” i “Vote pig”. Quan tot just van acabar de llegir la primera frase del seu discurs d’acceptació, que deia “Jo, Pigasus, per la present anuncio la meva candidatura per a la presidència dels Estats Units”, el porquet i els organitzadors de l’acte van ser arrestats. Davant de les càmeres de televisió i els fotògrafs dels principals diaris i agències, és clar, perquè els demagogs amb recursos sempre tenen bona premsa i cauen molt simpàtics quan, predicant un altruisme diletant, ens donen la torna del seu narcisisme delectant.
Va ser un moment gloriós per al moviment yippie. Impulsat per la premsa, Pigasus es va convertir en un símbol arreu del país amb la imatge d’un porquet amb ales que encara continua simbòlicament viu. Respecte a l’innocent animal de carn i ossos, es va escampar el rumor que se l’havien cruspit els policies que el van detenir.
Pel que fa al final de la història, diguem que el guanyador de les eleccions va ser el candidat republicà Richard M. Nixon. Pigasus, en lloc de ser cruspit al caliu per uns policies sense escrúpols morals, va ser lliurat pels agents a una societat protectora d’animals –on va rebre un tracte digne de la seva condició porcina– i els fundadors del moviment yippie han tingut un futur desigual. Hi ha qui es va suïcidar en adonar-se que no podia guanyar la partida a la realitat (Abbie Hoffman), qui es va passar a les files del moviment yuppie i va arribar a ser accionista d’Apple (Jerry Rubin) i qui viu com a okupa de la seva memòria (Paul Krassner). Res de nou, tret d’una gran cançó, Chicago, de Graham Nash.
La democràcia, per la seva naturalesa, no pot blindar-se ni contra la demagògia ni contra la desesperació dels que, cansats d’esperar solucions fàcils per als problemes complexos, surten al carrer a reclamar “Kafka for president”, però precisament per això tenim el deure de defensar la serietat dels procediments democràtics.
La democràcia, per la seva naturalesa, no pot blindar-se ni contra la demagògia ni contra la desesperació dels que, cansats d’esperar solucions fàcils per als problemes complexos, surten al carrer a reclamar “Kafka for president”, però precisament per això tenim el deure de defensar la serietat dels procediments democràtics.
El amargo entusiasmo
En una nota de 1969 Aragon escribe sobre su antología Avez-vous lu Victor Hugo? (1952): "L'Histoire a rendu l'enthousiasme amer". Un año antes había denunciado "le Biafra de l'esprit" refiriéndose a las tropas del Pacto de Varsovia que habían arrasado la primavera de Praga. Pensando en estos mismos hechos, Kundera escribió en La insoportable levedad del ser: "Los que piensan que los regímenes comunistas de Europa central son exclusivamente la creación de criminales dejan en la sombra una verdad fundamental: los regímenes criminales no han sido construidos por criminales, sino por entusiastas convencidos de haber descubierto la única vía al paraíso".
El entusiasmo es el opio del pueblo.
.
sábado, 21 de mayo de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
Estudios franciscanos
Publico en los Estudios franciscanos un largo artículo del que entresaco estas citas: «Como afirmó un cura de la Borgoña en un sermón, ...

