domingo, 1 de octubre de 2017

Catalunya asimptòtica

El 15 de septiembre del año 2012 publiqué este artículo en el diario ARA 
con el título de 
"Cayalunya asimptòtica":

En parlar-nos d'Aquil·les i la tortuga, el filòsof Zenó es va oblidar de dir-nos quant temps va poder resistir indemne el sentit de la realitat dels dos participants en aquella prova lògica. És una llàstima, perquè aquesta informació ens seria avui molt útil, ja que Catalunya s'assembla molt a Aquil·les. O, per dir-ho d'una altra manera, sembla comportar-se com una asímptota, aquella línia recta que s'acosta progressivament a la corba (de la independència) sense arribar a tocar-la mai. L'espai cada vegada més reduït entre la corba i la recta és un espai políticament, i per tant moralment, ambigu. Té alguna cosa pròpia dels llimbs, aquells llocs on les ànimes dels justos esperen la redempció... al final dels temps. 
No és que els catalans no vulguin anar al cel, és que no volen anar-hi, pel que sembla, de qualsevol manera. El mateix lema "Catalunya, nou estat d'Europa" es pot interpretar com "Independència sí, però no a qualsevol preu". Hi ha -hi ha hagut, si més no- tants càlculs i tactismes en la gestió de l'independentisme català que sembla legítim preguntar-se si es pot ser independentista sent un Hamlet en leotards, tenint por a la intempèrie, o estimant-se més viure contra Espanya que sense Espanya. 
M'asseguren que l'Onze de Setembre ha capgirat tot això i que, finalment, s'ha substituït la nàusea per l'apetit. Tant de bo sigui així!  
Els qui voldríem que Espanya fos possible (permeteu-me posar l'accent en el fos), sabem prou bé que no és fàcil viure en un país que no ha sabut bastir una casa comuna. Ens han sobrat guerres civils i ens han faltat motius de celebració col·lectiva. La qual cosa tampoc té per què ser un motiu de celebració. Cánovas del Castillo la va encertar quan, el 1876, provant de definir la nacionalitat espanyola va proposar la fórmula: "Són espanyols els que no poden ser cap altra cosa". En la mateixa època, el poeta reusenc Joaquim Maria Bartrina escrivia allò de "... y si habla mal de España... es español ". Però tampoc no és fàcil viure en un país que no es decideix a fer casa a part.  
Espanya és certament una tortuga ferida. Sembla a punt de caure exhausta, però, a empentes i rodolons, es belluga i, remolejant, veu passar el temps, sense que Aquil·les gosi avançar-la. A vegades, per desprendre's dels seus fantasmes, es posa a gesticular i li agafen febrades centralistes, però com deia Pierre Vilar, gens sospitós d'anticatalanisme, per ser centralista primer cal tenir bons camins. El jacobinisme és inconcebible sense bones vies de comunicació (d'aquí ve la dèria de ZP per l'AVE).  
Aquests darrers dies he vist recollides en diferents mitjans referències a la carta que Unamuno va escriure la nit de Nadal del 1918 al seu amic Manuel Azaña, aviat farà cent anys. "Cataluña -li diu- ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España". Però des d'Unamuno ençà el concepte de separació ha perdut nitidesa. Avui, d'acord amb la nostra política asimptòtica, el que els separatistes volen és una escissió amb fronteres poroses, dins una Unió Europea en què, per cert, gairebé no hi ha país sense moviments secessionistes. És a dir, volen una separació relativa.  
La manifestació de l'Onze de Setembre ha estat una victòria contundent... però no necessàriament anuncia la tangent terapèutica, perquè les manifestacions són de qui les gestiona i sovint gestionar una victòria és més difícil que guanyar una batalla. Posaré un exemple. Després de la Batalla de Saragossa (20 d'agost del 1710), l'arxiduc Carles d'Àustria va trobar-se expedit el camí de Madrid, on va entrar a mig matí del 28 de setembre, vestit de negre sobre un cavall blanc. Va ser rebut amb un silenci displicent per les poques persones que l'esperaven. Moltes finestres estaven estentòriament tancades. La plaça Major semblava deserta. I aquella buidor li va pesar tant que va donar l'ordre de girar cua i va instal·lar la seva cort a Ciempozuelos. Mentre es planyia de la desafecció madrilenya, aquell pretendent a sobirà va comprendre que a Espanya tots els expedients romanen indefinidament oberts -o tancats de manera asimptòtica-. I que les victòries, en aquesta situació, són proves molt ambigües a favor de la causa justa. Precisament per això, mai no sabem qui tindrà la darrera paraula històrica.  
Vaig pensar en tot això veient un grup de tres manifestants tornar a casa després de la nova fita històrica de la manifestació de dimarts, amb les senyeres recollides a l'asta, com un pergamí sagrat. Portaven tres senyeres amb colors diferents que representen el mateix país... o no.


Han pasado 5 años -¡5 años!- y creo que lo que está hoy en juego sigue siendo la redefinición de la asíntota. Eso sí, la "senyera" se ha hecho uniforme.

9 comentarios:

  1. Amb tots els respectes, Sr. Luri, és la corba la que s'acosta a l'asímptota, i no al revés, tenint en compte la definició matemàtica.
    Anna Esteve

    ResponderEliminar
  2. Es a mi modo de ver, un análisis cojo desde el principio. Lo que cojea no es ni la tortuuga ni Aquiles, sino el juez que da la salida (en este caso Ud).

    Ahora,que escribiendo desde la tribuna estelada sobre el fondo azulado del ARA (símbolo del capitalismo burgués independentista renacido como ave fénix de aquellos indianos coloniales del XIX, con el ideario mesiánico del pujolismo en el siglo XX y culminado con el junstpelsiísmo tecnócrata del XXI), es hasta cierto modo comprensible.

    Es decir que tiene su escrito, aquellos pies de barro del gigante independentista. La elusión sustancial en su discurso, que es la que le da sentido (independentista), no es otra que el olvido mnémicamente incosnciente, del decir o mostrar que la tortuga no es España sino los catalanes que no se sienten interpelados por el pique de Aquiles. O dicho de otro modo, que lo facilón es plantear una dialéctica España=0 Catalunya?1. Cuando a mi modo de ver, la dialéctica reprimida en su discurso, cuyo olvido da lugar a la repitición del discurso independentista, es que en la carrera los que compiten son catalanes indepes y catalanes no-indepes. Y que tanto Aquiles como la tortuga, son catalanes. En fin, que Aquiles no representa al 100% de eso llamado "Catalunya", aunque en estos ultimos años, Aquiles haya confiscado la esencia de lo catalán, gracias a la elite tecnócrata heredera de las estructuras d´Estat que diseñó el avi Pujol en los 90.

    Con cariño,
    Enric R.

    ResponderEliminar
  3. Otra cuestión sería, siguiendo su metáfora matemática, preguntarse como diria Leibniz, ¿cómo poner límite a lo infinito (lo asimtótico)?

    Enric R.

    ResponderEliminar
  4. El silencio hace tiempo que lo definió. Esa apelación constante al sentido común, a la racionalidad, ... se rebela pura cháchara vacía cuando aparece el sentimentalismo nacionalista, la pura irracionalidad. Es un auténtico virus. Solo unos pocos intelectuales de verdad, valientes, se han atrevido a ello. Los acomodaticios han callado porque sienten la patria y la anteponen a lo que sea, aunque resulte perjudicial económicamente, divida socialmente (¡cuántas comparaciones históricas podríamos hacer!). Retratado en el peor sentido. Todo el discurso ¿filosófico? puesto en evidencia.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Señor Anónimo, acepto, por supuesto, su derecho a protegerse en el silencio para criticar mi silencio, pero ya que lleva usted insistiendo en este asunto, me permitirá que le conteste que en estos momentos quien no tenga una palabra que contribuya a la reconciliación, debería mantenerse mudo. Yo no la tengo. ¡Y bien que me gustaría! Hay demasiada gente que pretendiendo defender a España se dedica a insultar a Cataluña, haciéndole un flaquísimo favor a la causa que dice defender. ¿No le parece a usted que sobran insultos y descalificaciones, quer hay demasiada cacofonía, demasiado dinamitador de puentes? Cuando un hijo se quiere ir de casa, por la razones que sea, los padres sensatos en lugar de einsultarlo, le ofrecen razones para quedarse, intentando convencerle de que como en casa, en ningún sitio. El hijo podrá despotricar contra los padres -con mejore so peores razones-, pero a los padres no les está permitido despotricar contra el hijo. Precisamente en eso se demuestra que son sus padres. Hay muchas cosas que diferencias a Puigdemont de Rajoy, pero la que más me llama la atención es que el primero tiene miles de catalanes dispuestos a salir a la calle en defensa de su gobierno. Por caridad no continuaré el argumento. Para mi, el nacionalismo e una virtud y no comparto, en absoluto, los argumentos de quienes empeñados en desmontar el discurso del nacionalismo catalán, se dedican a criticar la idea misma de nacionalismo, porque demuestran no entender nada de la vida política.
      Me considero -siempre me he considerado- español, pero no tengo ninguna necesidad de pasarle mi condición por los morros a nadie, especialmente en situaciones como la presente.

      Eliminar
  5. Don Gregorio tiene un arte de escribir que exige un arte de leer, sobre todo en torno al tema catalán.

    Cuando escribe "urbi", pues sale lo de arriba.

    Cuando escribe "orbi", hay que leerlo de otra manera, por ejemplo en "El Subjetivo". Lean "Choque de trenes" hasta "No lo critico.Lo constato", y luego comiencen la lectura de "Las Arginusas" como si fuese el mismo artículo. No diré más.

    ResponderEliminar
  6. Mon catalan est bien pire que mon espagnol qui est lui-même un mauvais atois cubain.
    Malgré tout je crois comprendre où intervient la notion d'asymptote .Il faudrait revenir aux principes de base de la politique : interdire ou introduire de l'humour .ici reprendre Pierre DAC : une fois dépassées les bornes il n'y a plus de limites'' !
    Bravo Greg.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Querido Jean-Michel, muchas gracias. Hay entre nosotros demasiados "adoradores del nombre" que, por eso mismo, son ciegos ante lo que tienen frente a las narices. Un abrazo.

      Eliminar

Los mandamientos republicanos

Gracias al Colegio Madrid de México he conocido la existencia de un pequeño cuadernillo editado en la imprenta Gutemberg de Guadalajara el 3...