domingo, 11 de noviembre de 2012

Vísceres políticament sensibles

Article d'avui a l'ARA:

En aquests moments d'efervescència patriòtica, potser fóra bo tenir molt clar el lloc que li correspon a cada víscera en l'economia de l'acció política, donat que, com que l'entusiasme és l'opi del poble, sovint acabem confonent el cap amb els testicles.

M'explico. Tothom sap que en enviduar d'Isabel de Castella, al rei Ferran el Catòlic li van entrar unes urgències independentistes tan grans que es va casar amb la seva ostentosa neboda Germana de Foix, per la qual no sentia altra atracció que la motivada per la raó d'estat. Aquestes noces no van agradar gens a la noblesa castellana, donat que, si hi havia descendència, la Corona d'Aragó podria mantenir-se independent de la de Castella. L'obstinació de la raó d'estat va empènyer el monarca a posar-hi tanta força de voluntat que finalment Germana de Foix es va quedar embarassada. Però va portar al món un fill amb un rajolí de vida tan subtil que va morir al cap de poques hores. 

En aquesta situació crítica, fins i tot les dames de la cort van ficar els nassos en la raó d'estat i van informar la reina d'un remei que deixaria ben alts els pendons d'Aragó. Calia subministrar al monarca un potatge fred de testicles de toro, que reforçaria de manera tan notòria la seva virilitat que "aluego es faria prenyada". Cal puntualitzar que no tots els entesos confirmaven les virtuts d'aquesta fórmula. Marcelo Empíric, per exemple, al seu De medicamentis libri , es mostrava més partidari dels testicles de teixó presos amb mel en dejuni durant tres dies consecutius. Plini el Vell, de gran autoritat en aquestes coses, recomanava els testicles de cavall o, en el seu defecte, el testicle dret d'un ase. D'altres especialistes subratllaven les formidables virtuts itifàl·liques dels testicles de guineu secs, del testicle dret d'un eriçó consumit amb mel, del testicle esquerre d'un cocodril (que s'ha de prendre sec, acompanyant la seva ingesta d'uns glops d'aigua de cigrons), del penis i els testicles de l'oca, etc. Alguns primmirats aconsellaven fermament que, en el cas d'optar pels testicles de toro, s'anés amb compte d'elegir un cornúpeta vermell ( colorado o jijón , diria un aficionat a la tauromàquia) i de caràcter impetuós. Si s'han de complir aquestes condicions, jo recomanaria, sens dubte, un toro de casta navarresa. Potser no tenen un trapío excepcional, però són aspres i d'una bravesa portentosa. 

Sembla, però, que les entusiastes dames reials es van excedir amb els ingredients. Algunes fonts suggereixen que hi van afegir herbes estranyes i, fins i tot, cantaridina, que és un compost químic obtingut de la polvorització de la mosca espanyola. Si no s'administrava bé, la cantaridina podia donar lloc a un dolorós i perllongat priapisme i a efectes secundaris preocupants, especialment si era consumida per una persona amb una salut delicada, com era el cas del monarca. És el que va passar. Poc després d'ingerir aquell potatge fred, el rei es va veure a la vora de la mort i, si bé va ser salvat de braços de la parca, va quedar amb importants seqüeles que van llastar el final de la seva vida. Potser si en lloc de la recepta castellana li haguessin preparat un pasticcio de testicoli di toro , freqüent a la taula de Sa Santedat Pius V, les coses haurien anat d'una altra manera, i si les dames de la reina haguessin tingut una mica més de coneixements històrics, haurien sabut que el rei Martí l'Humà va morir per un abús de la cantaridina utilitzada amb els mateixos fins que el rei Ferran. 

Al cap de pocs mesos el monarca va morir, però jo no goso dir que va descansar en pau, donat que la seva vídua no va tenir cap inconvenient a explorar noves lògiques de la raó d'estat entre els llençols del jove nét del rei difunt, Carles V. Com que ell tenia 17 anys i ella 29, l'exploració va donar aviat dos fruits: una filla comuna i el nomenament de virreina de València per a Germana de Foix. 

D'aquesta història se'n poden treure algunes conclusions profitoses. Deixant de banda les òbvies, referides a la casta navarresa, la mosca espanyola, el Vaticà i el coneixement històric, n'assenyalaré tres. Primera: aquí podria haver-hi l'origen de l'aversió dels catalans al melancòlic toro d'Osborne. Segona: facis el que facis, el final de la història sempre està en mans dels alemanys. Tercera: en els assumptes humans, que són els polítics, ningú sap ben bé ni com s'ha ficat en un embolic ni -encara menys- com se n'ha sortit. La política és la història sense la providència narrativa que hi introdueixen després els historiadors.

6 comentarios:

  1. ...els historiadors que són els darrers responsables del misticismo històric amb què els irresponsables polítics arrosseguen una societat cap a la divisió, l'enfrontament i qui sap si la tragèdia. Només cal sentir el mantra milenarista de la Catalunya eterna de Mas per sentir una vergonya aliena que em fa sentir, de cop, la més gran de les compassions pels incauts que es deixin arrossegar, els somnis dels quals acabaran estavellant-se, sí o sí, contra el mur perillosíssim d'una societat esquinçada i trencada: al cap i a la fi, l'estatisme de Mas té molt de gosseria: marca territori i se n'apropia, i vol ser l'amo que imposa la seva llei, el "toparca". Ara bé, hi ha més gossos a la contrada, i que també pixen. És a això al que es refereixen quan diuen que són elecciones "a cara de perro". Sería més propi dir que a bufeta de gos. Amb tot, crec que Mas no ha calibrat bé que el seu tarannà monolític (un poble, una nació, una llengua -amb ressons que fan por) acabará xocant amb la pluralitat natural del país. Si no és així..., no segueixo, em nego ni tan sols a considerar la possibilitat. A l'article de Cercas avui a El País hi ha una referència expresa al descontent alemany als anys 30 i el que va sortir d'allò. Exagerat? És història, però.

    ResponderEliminar
  2. M'ha encantat. Cap ridiculitzar tanta pompositat banal i vana.

    ResponderEliminar
  3. Sí, sí Sr. Poz té molta raó... Aquest cafè cada cop s'assembla més a la duquesa de Alba i és que:"lo que pasa en Cataluña es muy poco patriota"

    ResponderEliminar
  4. Sr. Poz, li he de donar la raó, encara que des de un altre punt de vista, tot això que vostè augura ja ha passat.
    Que els nacionalismes poden crear grans desgràcies ja ho sabem, i no cal anar al “descontent alemany als anys 30”. Als mateixos anys 30, aquí mateix el nacionalisme espanyol es va aixecar militarment contra la República, subvertint l’ordre legal, i va causar milions de morts, durant i després la guerra, sumint el país en anys de misèria física i moral, i molt lluny del benestar material i social dels països del nostre entorn geogràfic. Aquest nacionalisme encara avui dia controla l’estat a través dels jutges, el “tea party” d’algun partit polític i un sector de la premsa que no té cap sentit de la moral ni de la vergonya, ni per descomptat de la democràcia.
    Aquest nacionalisme uniformitzador, entestat en acabar amb la identitat de una part dels ciutadans de l’estat per la via de l’ofegament econòmic i cultural ha acabat “xocant amb la pluralitat natural del país” i s’ha trobat amb un “ja n’hi ha prou” que pot portar a la ruptura de l’estat.
    Si, sr Poz, ja n’hi ha prou, volem lliurar-nos del jou d’aquest nacionalisme per poder viure en pau, poder prendre les nostres decisions i utilitzar els nostres diners per a les infraestructures i els serveis que necessitem.

    ResponderEliminar
  5. Hem de donar gràcies a que el Sr. Poz està despert i amb tota la humilitat ens cuidarà a tota la resta que estem adormits o millor dit...somiant desperts un govern totalitarista.

    ResponderEliminar

  6. Se ha transformado un símbolo común a toda el área mediterránea, como es el toro, en la imagen diferenciadora de uno de los muchos países mediterráneos. Pero la imagen del toro no es patrimonio de ningún país ni empresa. El símbolo del toro pertenece al inconsciente colectivo de la humanidad. El símbolo del toro ha acompañado a la cultura mediterránea a lo largo de los siglos. La silueta recortada de un toro sobre una loma es una imagen presente en el imaginario colectivo español. Creación original del pintor Enrique Mélida plasmada en su cuadro "Se aguó la fiesta" (1876), esta imagen ha sido ampliamente reproducida en todo tipo de objetos de decoración y publicidad, desde los abanicos pericones de las damas de hace un siglo hasta las camisetas de los actuales hinchas de fútbol.

    ResponderEliminar

Los inquietantes efectos de la educación

Don Gumersindo de Azcárate, comentando el libro Monarchy and Democracy , del Duque de Somerset (1880), escribe estas inquietantes líneas, q...