domingo, 17 de febrero de 2013

Jerusalem, Atenes, Roma

Article al diari ARA d'avui diumenge: 

El filòsof jueu rus Lev Xestov resumia la història d'Occident com la gigantomàquia entre Atenes i Jerusalem. Per Atenes, com llegim a l'Apologia de Sòcrates, de Plató: "El principal bé per a l'home és conversar cada dia sobre la virtut". Per Jerusalem, com va escriure sant Pau: "El que no neix de la fe és pecat". 

Són molts els filòsofs que han cregut que l'oposició entre Atenes i Jerusalem és insuperable, ja que no hi hauria una posició intermèdia entre la creença i la increença que ens permetés la imparcialitat del judici. En aquest debat tots els que hi intervenen són testimonis de càrrec i no caldria descartar que la seva posició fos més deutora d'un acte de voluntat que d'una observació raonada dels fets. Si això fos així, l'antagonisme entre Jerusalem i Atenes seria més moral que teòric. 

Els partidaris d'Atenes acostumen a parlar en nom de la ciència. Els de Jerusalem els contesten que partint de la base d'una ciència atea només es poden assolir resultats que confirmen les premisses del punt de partida, la qual cosa no implica que aquestes premisses estiguin ben justificades. 

La ciència es presenta a si mateixa com el resultat d'una raó humana autònoma, independitzada dels postulats de la fe religiosa. Però l'home segueix sent avui el que ha estat sempre, un animal polític, i no està gens clar que l'autonomia moral no sigui la forma ètica del dubte universal. Concebuda com a principi de la consciència religiosa, de la raó científica i de la legislació moral, l'autonomia podria proporcionar un món perfectament intel·ligible en el seu funcionament però incapaç de donar orientació moral. L'home, llavors, ho comprendria tot... tret d'ell mateix. Podria ser fins i tot que bona part dels nostres mals presents (estic pensant en l'educació) tinguin a veure amb l'oblit de les finalitats humanes. Avui els debats prioritzen les condicions científiques que fan possible l'acció i desatenen la capacitat mobilitzadora dels fins transcendents (religiosos o no). ¿Es pot sustentar l'educació en fonaments estrictament immanents de la persona? 

No cal ser gaire sagaç per constatar que Atenes s'ha imposat a Jerusalem en les conviccions espontànies de la ciutadania. Però les armes que han garantit la victòria han estat sovint les de la burla, no pas les de l'argumentació. Atenes ha triomfat perquè no li ha importat trair-se a si mateixa en no desaprofitar cap ocasió per ridiculitzar l'adversari i ho ha fet per raons que considera morals. És a dir, la consciència de la seva superioritat moral permet a Atenes saltar-se els seus principis sense cap remordiment. No és gens inusual descobrir els partidaris d'Atenes inflamats d'indignació moral, una actitud que sembla molt més pròpia de la Bíblia que de la Il·lustració. 

Si tinc raó, llavors la victòria d'Atenes sobre Jerusalem ha estat tan real com incompleta. Per ser completa, Atenes hauria de proporcionar dues coses: un món perfectament comprensible i un ordre moral perfectament raonable. Mentre no ens proporcioni això caldrà admetre que l'apel·lació de Jerusalem a un Déu misteriós com a fonament de totes les coses no pot ser desmuntada pels que no poden desentranyar els misteris del Tot. 

Atenes, des d'Epicur fins als moderns defensors del lema "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la teva vida", ha assumit el deure moral de substituir el poder reconfortant de la religió pel de la raó. La ciència seria el bàlsam racional que asserena l'ànima. Però a hores d'ara ni som capaços de sotmetre el Tot a la legalitat científica, ni disposem d'arguments racionals per criticar qui preserva un sentiment de pietat cap a l'ocult. Això no té res a veure amb la superstició, sinó amb la moderació necessària a l'hora d'explicar el que tenim davant dels ulls sota la consciència del que se'ns escapa. La pietat podria ser un altre nom de la docta ignorància socràtica i així, doncs, un remei contra la superxeria i el fanatisme, perquè no busca consol on no pot trobar-lo. 

La convicció que la veritat porta incorporada en la seva essència una dotació de pau anímica és deutora d'un pressupost metafísic en absolut exempt de fe. Com estem tan segurs que la veritat sobre el Tot ha de ser consoladora i no repugnant? 

Atenes ha vençut socialment sobre Jerusalem. Caldrà veure si l'ànima europea no estava lligada essencialment a la tensió irresoluble entre ambdues ciutats. Al meu parer, el gran llegat que Benet XVI deixa sobre la seva cadira vacant és el de la voluntat de preservar aquesta tensió.

6 comentarios:

  1. A la llarga sempre guanya Roma: Tant Jerusalem com Roma queden absorbits pel pragmatisme Romà.

    Afirmo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. No estic gens segur. Jerusalem ha vist nèixer i morir un bon grapat d'imperis, entre ells el romà.

      Eliminar
  2. Certament, entre els polítics i jutges que han de legislar, jutjar i executar a Espanya, hi ha alguns Legionaris de Crist, membres de l'Opus Dei i nombroso kikos. El barri més "carca" de Jerusalem no es dóna mai per vençut.

    ResponderEliminar
  3. Volia dir: "Tant Jerusalem com Atenes."

    Penso que això que tenim ara és una evolució de l'imperi romà. Però potser sóc una mica massa neoclàssic.

    ResponderEliminar
  4. Dar por supuesto que Atenas se ha metido en el terreno de Jerusalén es mucho, demasiado: Jerusalén ha estado dictando desde la cátedra en la casa de Atenas hasta ayer, y no es extraño que algunas de sus pretensiones hayan acabado dando risa.
    Por lo demás, el "animal político", efectivamente, no es solo científico ni lo es a todas horas, ni le basta con la ciencia. Más bien lo contrario es verdad, porque valorar la ciencia (y hacerla) requiere de valores morales previos, sin los cuales no la puede haber.

    Representar continuamente el drama (o la tragedia, no sé) de la presunta tensión entre la religión y la ciencia es una querencia que la religión ha tomado recientemente, desde que ya no es el centro de atención y sigue queriendo estar en las candilejas con papel protagonista a toda costa.
    Pero a mi me parece que ese drama y ese conflicto se representará en todo caso en la conciencia de algunas personas, para quienes existan realmente. La mayor parte del tiempo la ciencia se dedica a sus cosas, y no presta atención a conflictos con la religión.
    Quiero decir, la ciencia no tiene conflicto alguno con la religión, mientras los representantes de esta no se empeñen en el creacionismo y cosas parecidas, en cuyo caso considera -con razón- que es la religión la que se mete en su terreno. Tiende a ser la religión la que se considera en conflicto.

    También me parece, como he dicho, que la ética o el sentido que se le dé a la vida o al Universo no son asunto estrictamente de la ciencia ni esta lo pretende. Son las personas, cada una de ellas, las que tienen ética, metafísica, necesitan sentido de la vida y todo lo demás, y claro, recurrirán para hacerse una idea del mundo a la ciencia como a otras cosas.

    En resumen, que la tensión y el conflicto yo solo las veo del lado de Jerusalén, que tiene un poquitín de ataque de celos.

    ResponderEliminar
  5. En la situació actual és el resultat final del pensament grec que ha acabat triomfant. La tejne s'ha convertit en una divinitat, ja ens controla. El mateix pensament grec que promou homes fets Deu-com JC (això no ve de Jerusalem, sino de la Roma papista conquerida intelectualment per l'Hèlade). La cultura grega considera la fe com una mostra d'irracionalitat, per tant, no és desitjable (és la base de la vida-un home sense fe no pot tenir èxit en res).
    La cultura helena fa mercat (agora) inclús dels valors i de l'ètica, com si vengués peix, creant un sistema de valors fet a la carta;
    El poble hebreu ha vist creixer i morir molts imperis, i continuarà, inclús quan a aquesta cultura occidental se l'hagi cruspit la seva barbàrie, el Talmud i la Torá encara seràn objecte debatudes a les Cases d'Estudi.

    ResponderEliminar