lunes, 17 de abril de 2017

La memoria también está hecha de desgarros

Permitidme que os cuente algo muy íntimo.

Hoy he tenido que sacrificar a nuestra gata, Bacallà Salat. Padecía una enfermedad que se ha complicado gravemente en las últimas horas y hemos decidido ahorrarle sufrimientos innecesarios.

Y la casa se nos ha quedado vacía de repente.

Ya no tendremos que gritarle porque nos destroza los sofás o porque se sube a la mesa mientras comemos o porque se mete en nuestra cama cuando tiene frío o por su manía de beber agua de la ducha o por sus maullidos tan espectaculares, por los celos que sentía de nuestros nietos, por su insistencia en pasearse por el teclado del ordenador cuando yo estaba escribiendo alguna cosa urgente, por...

Ya no tendremos que lamentar la cantidad de pelo que dejaba por todas partes, ni que se pase a la terraza del vecino a mear en sus macetas.

Me la encontré un día por casualidad al bajar del coche. Casi la piso. Era una gatita de pocas semanas, abandonada, sucia, enclenque, enferma. Como me había jurado a mí mismo no volver a tener animales domésticos después de que se nos muriera una perra que habían crecido junto a nuestros hijos, decidí no hacerle caso y la dejé junto al coche. Pero horas después me la encontré a mis pies en el instituto en el que trabajaba entonces, el IES Thalassa de Montgat. No sé cómo consiguió entrar ni menos aún cómo hizo para localizarme, pero el hecho es que una cosa es pasar de largo ante una gata abandonada y otra desembarazarte de una gatita que ha venido a buscar cobijo entre tus pies.

Recuerdo perfectamente la cara de sorpresa que pusieron mi mujer y mis hijos cuando la traje a casa.

Siempre tuvo un genio considerable. En el veterinario la temían. No dejaba entrar en casa a extraños, si la contrariabas protestaba de manera airada y le costó mucho ir aceptando a nuestros nietos (con el pequeño aún tenía sus más y sus menos).

Pero estaba ahí con un estar ahí que es imposible de explicar a quien no se haya quedado nunca atrapado por la mirada de un gato ni haya sentido nunca sus neurosis deshacerse en su ronroneo.

Sus dos últimas fotos, esta misma tarde, en el veterinario:




8 comentarios:

  1. Als gats i gossos, al menys, se'ls procura una mor pietosa i ràpida.

    ResponderEliminar
  2. Mis pésames, don Gregorio. Aunque estas no sean horas fáciles, con el tiempo irán perdurando los buenos recuerdos. Y el consuelo de haber dado el cariño y los cuidados necesarios para que tenga una vida bien vivida. Un abrazo.

    ResponderEliminar
  3. Padezco ailurofobia, pero me vi en idéntica situación con la perra bóxer familiar y me hago exacto cargo del dolor. No he vuelto a tener perro. A pesar de la inmisericorde presión de mis hijos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Yo estaba convencido de que detestaba a los gatos... hasta que me crucé con Bacallà Salat.

      Eliminar
    2. No, no, si los admiro, y me paso horas reales observándolos en el patio inmenso del Ensanche por donde campan a sus anchas, y La gatomaquia, de Lope, es uno de mis poemas favoritos; pero es ponerme junto a uno y se me eriza más el pelo que a ellos el lomo ante un peligro...

      Eliminar
  4. Senyor Gregorio, el seu gat era ben igual que el meu...

    El cel dels gats
    25 de maig 2012. Estaven tristes, aquesta tarda, les teulades entre el
    verd dels camps; les muntanyes llunyanes eren d’un blau llòbrec
    sota el cel de dol enrogit. He vetllat la teva negror una llarga estona
    com qui vetlla un malalt i en els teus ulls oberts he vist el dia que et
    vaig dur i he sentit encara els teus crits dins dels cotxe. Després t’he
    recordat sota el meu llit amagant-te els primers dies del gos de casa,
    Lluna, i com batallador davant seu t’estarrufaves. Però aviat et vas
    calmar i vau ser amics, gat i gos. He vist passar els anys, com em
    venies a recebre al cotxe, com m’hi acompanyaves, com pujaves a
    la falda i t’hi arrepapaves. Els dies no perdonen i últimament t’havies
    quedat només amb la pell i l’os però amb els ulls esbatanats de
    sempre miraves tots els misteris del món. Eres lliure i fidel, amant
    de manyagueries, especialista en brandar la cua al so del picarolet.
    (Ja sé que d’amagat, fent veure que dormies sobre el llit, més d’una
    vegada m’havies pres les ulleres i fullejaves el llibre que estava llegint
    per entendre’m millor les cabòries, però això només ho sabem tu i
    jo, perquè quan et miràvem feies veure que dormies.)
    Pot ser que d’ara en endavant mai més no dormis al sofà, ni et
    trobi estirgassat, parant el sol davant de casa, o sobre al replà de
    l’escala rebent-me amb un “Hola-mèu!” ? Per sempre més la teva
    veu s’ha fos amb tu marxant amunt, amunt, sobre dels núvols? És
    veritat que mai més, mai, corrent rere el dring – dring no sortiràs a
    dir-me “mèu” ni posaràs el caparró a punt per la carícia?
    Diu que és llei de vida i tot el que és viu un dia ha de morir, els
    arbres, les flors, les bèsties, les persones. Doncs les coses són com
    són i aquesta tarda, el gat que un dia algú va abandonar vora Cal
    Nen i la Magda i el seu pare (ACS) em van donar fa anys, ha marxat
    del terrat de casa per anar, volant sobre els camps verds d’aquest
    país, cap al cel dels gats. I m’ha deixat, perquè el recordés, un racó
    mòbil de buidor trista per tota la casa.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Quin text més maco i colpidor, Benigne! Ens entenem, doncs, perfectament. Una abraçada.

      Eliminar

El guionista caprichoso

 I A eso de las cuatro de la tarde ha sonado el teléfono. Era una de esas llamadas que esperas que nunca lleguen y que cuando llegan, siempr...