domingo, 7 de julio de 2013

Hannah i el llop

Article aparegut a l'ARA d'avui.

En el famós debat de Davos, que va enfrontar filosòficament, el 1929, Ernst Cassirer i Martin Heidegger, aquest últim va posar sobre la taula una greu qüestió: "¿Fins a quin punt la tasca de la filosofia és permetre l'alliberament de l'angoixa i no, més aviat, sotmetre l'home, fins i tot radicalment, a l'angoixa?"

La fascinació que Heidegger exercia sobre els joves filòsofs alemanys tenia molt a veure amb la radicalitat de les seves preguntes i la seva intransigència intel·lectual. A aquesta actitud filosòfica li podem donar el nom de voluntat de veritat o de probitat intel·lectual .
Heidegger es va adonar que la veritat no ha de ser necessàriament consoladora. Més encara, que en tot consol hi ha amagada una mentida (alguna cosa inautèntica, diria ell). Per aquest camí, acaba trobant en la seva pròpia descripció de la misèria de l'home sense Déu (l'home angoixat abans esmentat) una confirmació de la veritat del seu propi pensament. Però no sembla ser conscient de la peculiaritat de la seva voluntat de veritat.
L'epicureisme antic rebutjava la il·lusió religiosa pel fet de ser la causa dels terrors que impedeixen la vida tranquil·la. La probitat moderna, il·lustrada, rebutjava tota il·lusió consoladora provinent del cel perquè la considerava alienant, un opi de la consciència (o del poble), mentre que, en canvi, acceptava les il·lusions provinents de la natura o de la història. La Il·lustració li va pispar el foc de la providència a Déu per entregar-lo a la natura i a la història. Va humanitzar el cel i va divinitzar la Terra.
L'amor dels il·lustrats a la natura i al futur era expressió d'un amor sincer a la veritat... que ja no podia compartir Heidegger, perquè ell ja no creia en cap mena de providència. Per això mateix ens situa en la posició d'haver d'estimar abnegadament una veritat dolorosa. ¿Però es pot estimar el que fa mal?
"Aquest no és el meu problema", sembla que ens digui Hannah Arendt.
Després de la publicació d'Eichmann a Jerusalem a Arendt li van ploure les crítiques des de sectors jueus molt diversos. Jonas, Jankélévitch, Blumenfeld, Bellow, Fackenheim, Abel, Howe, Scholem... la van acusar precisament d'estimar més la veritat que el seu poble. I, efectivament, Arendt escriu per dir la veritat. "Quan escric -confessa en una entrevista-, no em preocupa com afectarà la gent". Escriure és per a ella una part essencial del procés de comprensió. Està satisfeta quan les seves idees prenen forma i se sent aliena a la temptació -que ella considera específicament masculina- d'influir amb el pensament. "Jo no vull influir, vull comprendre. Si d'altres, en llegir-me, comprenen com jo comprenc, això em satisfà perquè em proporciona un sentiment d'igualtat".
Arendt ha comprès la veritat amarga de la banalitat del mal. Els nazis són només l'expressió del mal. Aquells homes trivials que dormien tranquils perquè complien ordres amb un sentit estricte de la burocràcia eren també expressió del mal. Com ho van ser les víctimes que van cooperar passivament o activament amb els botxins. Ella no hi veu nazis i jueus, sinó éssers humans, i entén que el que fan mostra una possibilitat universal de l'home i, llavors, s'assemblen molt a vostè, lector, i a mi. Si té raó, la frontera entre el bé i el mal no passa entre els jueus i els nazis, sinó que passa pel cor dels homes. Però els jueus no es reconeixen a ells mateixos des d'una perspectiva universalista. I tenen 6 milions de raons per fer-ho.
Arendt, que vol comprendre, arriba a la conclusió que el mal es troba en el rebuig del pensament. S'inscriuria en el buit del pensament. Però aquest buit s'hauria esdevingut paradoxalment en un moment d'apogeu del pensament alemany al qual no és aliè Heidegger.
Arendt, que vol comprendre, no entén les crítiques que rep el seu llibre. Les atribueix a la ignorància o a la propaganda. Però, si bé n'hi ha de tota mena, les més serioses li retreuen precisament que faci ús de les subtileses de la intel·ligència per analitzar la brutalitat d'Auschwitz. Li critiquen que sigui molt més perspicaç analitzant les causes eficients del mal que els instruments polítics que el poden combatre.
Arendt es justifica a ella mateixa davant la filosofia (que és un assumpte teòric), però és incapaç de justificar-se davant la comunitat pràctica dels jueus. No sembla adonar-se de la diferència de rang entre el saber filosòfic i el pràctic, que és exactament la diferència que li va fer proclamar a Fackenheim la necessitat d'afegir un nou manament a la llista dels bíblics. Aquest manament obliga a creure en Déu per no donar una victòria pòstuma a Hitler

31 comentarios:

  1. ¿alguien sabe si la película la proyectan en 3D?

    ResponderEliminar
  2. Em sembla que els jueus mai els hi ha agradat sentir veritats, ni abans ni ara. Glober Trotter

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. L'amor a la veritat és una virtut bíblica.

      Eliminar
    2. Són molt dolents els jueus, si... Quants prejudicis ideológis déumeu!

      Eliminar
    3. I la ignorància ens fa agosarats.

      Eliminar
    4. Demano que abans de parlar de l'Arendt , tinguem en compte les critiques de I.Berlin
      La frase és : la ignorància és la mare de l'atreviment, oi ? , és clar Berlin és jueu !

      Eliminar
  3. Excelente artículo.

    Pero la cuestión es si la Arendt escribió para una sociedad que le permitiese considerarse, es decir ser considerada por los demás ,"judía" en el sentido en que se consideraron "judíos" Espinosa o Marx.

    Irving Kristol escribió: "Hay distintas clases de verdad para los diferentes tipos de personas. Hay verdades apropiadas para niños; verdades apropiadas para los estudiantes;verdades apropiadas para personas mayores con estudios; y verdades que son apropiadas para mayores muy bien formados, y la idea de que debería haber un conjunto de verdades al alcance de todos es una falacia democrática moderna. No funciona".

    Tiene mucha razón , pero no toda la razón. Sin un conjunto de verdades que puedan ser compartidas por una inmensa mayoría lo que no funciona es la democracia.Y las dimensiones del conjunto son históricas.Si no les gusta la palabra "históricas" digan , por ejemplo,que sus límites tienen una génesis. Y añado, quién se atribuya a priori un conocimiento de éstos como si fuesen una "physis", tendrá que demostrarlo. Aunque sea a públicos distintos.

    Lo que fundamentalmente diferencia a Eichmann de esos torturadores de la CIA retratados por Bigelow en "La noche más oscura" es la razón particular, histórica, por la que actuaron así: el bien y el mal pasan por cada ser humano porque cada hombre vive en una situación histórica concreta . Y siempre ha sido así.Decir que esto no puede ser manifestado públicamente también depende de la situación y del público.

    En la probidad ilustrada lo que hay fundamentalmente es una apuesta política. No es mero narcisismo.

    Dostoievski decía que la psicología es "un bastón que puede empuñarse por los dos lados". Le preguntaron a Gustavo Bueno "¿Se filosofa para vivir mejor?", contestó citando a Crates :"La filosofía sirve para ver a los generales como conductores de asnos".Esta es la única respuesta que tendrán los que busquen un placer especial en estos temas y es una imagen la que nos devuelve que no puede ser mostrada a cualquiera. Pero aquí sí debe decirse , y es que resulta ser el secreto narcisista de muchas esfinges develadoras de Narcisos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A mi me da la sensación que la democracia es el régimen que sustituye la búsqueda de la verdad por la búsqueda de consensos. Es decir es el segundo mejor régimen. Y está claro que el primero es un régimen quimérico. Si esto es cierto, el sofista está mucho más capacitado para conseguir consensos que el filósofo.
      El filósofo sabe que la ciudad es la caverna. Y que más allá de la caverna no hay vida política. Sabe también que la vida política es posible si hay un consenso en las miradas hacia las sombras.
      Hay efectivamente, diferentes tipos de verdades, pero no todas tienen el mismo rango. Véase la mentira piadosa sobre la que Platón levanta su "politeia".

      Eliminar
  4. A la Hannah Arendt li va tocar lidiar amb un tema amb massa "raons" al darrere. Es fa difícil atendre només a la raó quan les cendres de la història no permeten pensar.

    Si es fes filosofia sovint des de les pàgines dels mitjans de comunicació de masses, com ho va fer Arendt al New York Times, els filòsofs serien els éssers més odiats del món per insensibles, per "corruptors de la joventut" o per incitar al suïcidi.

    (Perdó pel comentari anterior, però no me n'he pogut estar.)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. L'honestedat intel·lectual no li va permetre veure el bosc.

      Eliminar
  5. super interessant! però no entenc lo de l'honestetat intel.lectual per molt que ho intento. Hauré de llegir més sobre el tema que m'apassiona. Des d'un punt de vista jurídic segons els ordenaments jurídics actuals democràtics el que va fer l'Eichmann no té cap tipus d'eximent ni justificació ni res de res. Per què defensar-lo?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La cuestión es; "Fiat veritas pereat mundus".... ¿o no?

      Eliminar
    2. Yo creo que no. No se de filosofía, ni de Arendt... así que a riesgo de decir una burrada,a mi me parece que el objetivo de este juicio era hacer justicia no tanto buscar la verdad.

      Eliminar
  6. L'única veritat possible és la científica, cas que no fos també manipulable, no sempre per les corporacions, però per les mateixes hipòtesis. Hannah veu des de fora allò que des de dins no es vol mostrar. I fins que no surtin totes i totes les proves, no es pot tancar un cas. El cas Bárcenas és l'exemple per excel·lència de com la filosofia (i d'altres disciplines d'anàlisi) importen ben poc. La democràcia és només la tirania més suportable. No vol dir, però, que no sigui una altra presó. Ha deixat l'ésser humà de cercar el camí de la llibertat?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. L'afirmació "l'única veritat possible és la científica" no es científica, és metafísica.

      Eliminar
  7. Els deus estan en guerra eterna, però sempre són els ateus els que reben les clatellades.

    Creure en Déu per no donar una victòria pòstuma a Hitler? A quin Déu es refereix? Sobretot considerant que Hitler era catòlic.

    És preferible que Déu no existeixi si volem viure en pau.

    ResponderEliminar
  8. Fackenheim era jueu i es dirigia, òbviament, als jueus.

    ResponderEliminar
  9. Estic molt d'acord amb l'article. Em decanto per la imprudent Arendt. De fet, crec que amb els totalitarismes del sXX, alguna cosa de substancial del món humà ja va perir. Deu ser aquest el sentit d'allò d'Adorno i la poesia.

    I com que no puc estimar-me els pobles, arribo tot just a estimar-me els meus amics... Avui en dia, més que mai, em vindrà de conya una trobada estiuenca a la platja.

    Ah, referència cinematogràfica. M'hi has fet pensar. El molt intel.ligent i nihilista Kubrick, al final de la seva pel.li "Paths of Glory", fins llavors ben antibel.licista, ens ensenya, literalment pel forat del pany, l'estupidesa i la maldat -banal- que la tropa representa. Encara que, al minut final, s'emocionin amb una nana cantada per una noia alemanya a qui només volien escarnir. El prota, innocent, primer es queda glaçat, però amb les llàgrimes dels seus homes, recupera l'esperit que l'ha acompanyat durant tota la peli, i marxa tranquil. Però si és aquest el panorama, té la seva part de raó el militar antagonista amb el seu cinisme polític.
    Sempre que he vist aquest final, m'han entrat ganes de dir la veritat a tothom.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Doncs, Lola, respiro tranquil.
      Avui aniré a parlar amb els de la guingueta (chiringuito de toda la vida)

      Eliminar
  10. entre Heidegger y Arendt, siempre me quedará Kant.
    Antonio-el-del-columpio

    ResponderEliminar
  11. Me refiero a que entre la Crítica de la Razón Pura (atendiendo a la razon categorial) y su opuesto la Crítica del Jucicio (atendiendo a lo sensible bello sublime) me quedo con la Crítica de la Razón Practica (el imperativo categórico).
    AdColumpio

    ResponderEliminar
  12. La afirmación: "La única verdad posible es la científica" no es metafísica don Gregorio; es simple y llanamente falsa, a no ser que pidiendo el principio redefinamos la verdad de tal forma que razonando circularmente...

    Sobre verdad y democracia ; a lo que me refiero lo explica muy bien Amartya Sen en el capítulo siete de su "La idea de Justicia", se titula "Posición,relevancia e ilusión". Tiene usted razón en lo que dice , pero no es toda la verdad . Hemos de ser prudentes pero no creo que la "probidad ilustrada" , incluida la de Arendt,se pueda reducir a un narcisismo irresponsable.Otra cosa es que al tomar partido se creen enemigos.

    Cuando un arqueólogo israelí, militar condecorado,nos dice que tras cuarenta años de excavaciones está persuadido de que no hubo invasión judía de Canaán, o sea que el Éxodo es una fábula,yo creo que sabe muy bien porque lo dice.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ese narcisismo intelectual es irresponsable en un sentido político porque la teoría política que se puede hacer desde la teoría del hombre es muy reducida. Esto me llama mucho la atención porque Arendt repite con frecuencia que ella no es filósofa, sino profesora de filosofía política y parece ser consciente de la oposición platónica entre filosofía y política. Sin embargo como ella ve en Eichmann un hombre, no ve la verdad elemental: que ni los judíos -ni ninguna otra comunidad política- se reconocen a sí mismos políticamente como hombres. La política entra en juego con las concepciones que los hombres tienen de sí mismos y estas están mediadas por la misma naturaleza política del hombre (perdone usted la grosería de este razonamiento, pero creo que se entiende lo que quiero decir). Por otra parte el proyecto del nacionalsocialismo sólo es comprensible en su oposición a lo judío. Si eliminamos esta oposición el nacionalsocialismo se convierte en un proyecto más de creación del hombre nuevo.
      Resumiendo (que me estoy liando): El amor por la verdad profunda le impide a Arent ver la verdad superficial, que es la políticamente relevante.

      Eliminar
  13. Mill tengo interés en conocer el nombre del arqueólogo: Finkelstein ?, Silberman?.Usted está en la hipótesis del Estado y la Clase Universal y Luri hasta que no le encañonen y le pregunten: ¿catalán o español?, opinará que lo del Hombre y las dinámicas inclusivas es cosa muy estrecha. Los Jabotinskis siempre ganan., y los Mandelas , cuando explote Sudáfrica serán los ingenuos...

    Luri, lo del nacinalsocialismo es indigno de su inteligencia. La Guerra Fría ha pasado. Las fuentes intelectuales de los nazis no están en otra parte.



    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Yo soy de nacionalidad navarra.
      Y neoconservador, por eso sé que siempre tendré que arrepentirme de cuanto diga o calle. Y, especialmente, de todo cuanto no llego a pensar.

      Eliminar
    2. El arqueólogo es Zeev Herzog, discípulo de Yigael Yadin, el de Massada, que al final de su vida ya reconoció también que el "paradigma invasionista" estaba muerto.Los que usted cita- "La Biblia desenterrada" es un buen libro- son unos templagaitas comparándolos c este señor , que la armó con un artículo en la prensa.

      No creo , amigo Anónimo, que la voluntad de verdad que alienta en "Eichmann en Jerusalén" sea la del "Tratado teológico-político" o en "La cuestión judía"; es compatible , pero no veo que tenga nada "socialistische" per se. John Kekes en su "Las raíces del mal" tiene un análisis de la figura de Stangl- el de Treblinka- que totalmente arendiano. Y este señor es muy de derechas, cosa que no es don Gregorio.

      Eliminar
  14. Nacionalidad navarra. Eso sí que es realismo político. Neocon supongo.

    ResponderEliminar
  15. Firmo como "anónimo" porque no me fío en absoluto de los "anónimos" que firman los comentarios anteriores y que se permiten la libertad de encañonar a los que consideran sus adversarios.

    Siento vergüenza ajena de todos estos individuos que se permiten clasificar a las personas a través de tópicos, demostrando la ignorancia o la mala fe que les guía.

    ResponderEliminar
  16. Si de algo no se puede acusar a H. Arendt es de no haberse esforzado por entender el fenómeno del totalitarismo. Es decir, la "filosofía práctica".

    Si leemos el tercer ejercicio de reflexión política "sobre la autoridad" contenido en la publicación "Entre el Pasado y el Futuro", encontramos su explicación, sin sutilezas, de cómo se pudo llegar a los campos de exterminio.

    Arendt defiende el origen estrictamente político (y no religioso) de la doctrina del infierno. Por un lado, no es eso lo que enseñaba el cristinismo antiguo (p.e. Orígenes o Gregorio de Nicea) sino que justamente Cristo había estado durante 3 días muerto para luchar en los infiernos, derrotar a Satanás y salvar así las almas incluso de los pecadores muertos (éste es el sentido originario de la Gracia y de la Buena Nueva). Por otro lado, el origen del infierno no es más que la adaptación de los mitos platónicos sobre el más allá que van dirigidos justamente a “la mayoría que no entiende” y por ello caen en contradicciones flagrantes como la del castigo corporal en un más allá donde sólo hay lo incorpóreo (ya que lo corpóreo tiene que morir). Cuando Platón hablaba a “la minoría de los que entienden”, lo que explicaba (como en el mito de la caverna) es que el más allá no es más que el cambio de la mirada (y está más acá). Sin embargo el cristianismo organizado del s. V, hizo un uso estrictamente político del infierno.

    Que el mito del infierno sea de orden estrictamente político obedece a la propia naturaleza de la verdad: la verdad se muestra de manera evidente para los pocos, pero no se muestra para los muchos que prefieren creer cualquier fábula. Por eso mitos como el del infierno son necesarios para el buen gobierno. La prueba es que la iglesia sólo lo asumió cuando asumió responsabilidades seculares.

    Seguramente lo más significativo de la época moderna sea la desaparición, junto con la religión, del miedo al infierno. Ello permitió que ocurrieran fenómenos como los totalitarismos nazi y comunista, según Arendt.

    Analizó tan a fondo el totalitarismo que, de alguna manera (y esto ya es mi interpretación) sabe ver la semilla totalitaria que acecha en la esquina a toda democracia. ¿O es que en la "nuestra" no existe ese "vacío de pensamiento"? El totalitarismo empieza en cualquier lugar en el momento en que decir públicamente lo que pienso puede cambiar mi manera de comprar el pan.

    ResponderEliminar

Comer desde el reclinatorio

 I En el tren de vuelta a casa. Hace frío ahí afuera. Las nubes muy bajas, besando la tierra blanqueada por la nieve. Resisto la tentación d...